divendres, 7 de novembre del 2014

L'atzucac del 9N


M'he resistit durant tots aquests dies a escriure sobre el Procés. Primer perquè penso que se n'ha fet ús i abús, tant per una banda com per l'altra (en Castellà hi ha una paraula maquíssima per descriure barbaritats que s'han dit i escrit en un sentit i en un altre: "sinrazón"), i després perquè crec que d'altres veus molt més informades ho han dit ja pràcticament tot en relació als aspectes directes i indirectes de tot plegat, les causes i les possibles conseqüències.




És del tot obvi que hem arribat massa lluny en aquesta ruptura no escrita i que cal posar el seny sobre la taula a partir del 10 N. Però és evident que el tensament de corda ha fet aflorar molts sentiments soterrats de part de la gent que té el govern d'Espanya (que és molt diferent que els espanyols). Sentiments i conviccions basats en aquesta idea radial i colonial de la concepció d'Espanya (i les seves "províncies").


Als Catalans se'ns ha volgut manllevar una de les poques coses que no són manllevables ni tan sols per una llei o constitució: la dignitat. No es pot humiliar un poble de la manera que s'ha pretès fer des de Madrit (insisteixo, concepte, no ciutat), i especialment si això es fa seguint purament càlculs electorals, de suma i resta de vots. Ja fa massa temps que ens estan buscant les pessigolles amb la recentralització, l'ofec econòmic i lingüístic i l'insult a la inteligència, i tot basat fonameltalment en dos assumpcions que històricament han estat certes en relació al poble Català:
  • Els Catalans són incapaços de posar-se d'acord.
  • Els Catalans són incapaços d'aguantar el pols gaire més temps. 
En aquestes dues premises s'ha basat l'estratègia de l'"estruç". Tot ha  estat plenament planificat i pensat des dels despatxos de La Castellana. Res no s'ha deixat a l'atzar.


Però també és cert, fent una mica d'autocrítica, que des de Catalunya no se'ls ho ha posat gens fàcil. Tots, fins i tot els més curts de gambals tenen clar que aquí no es tracta d'un afer constitucional i de lleis  sinó d'un afer estrictament polític. Però és clar que des del Govern de Catalanya es va anar a buscar l'autorització quan l'arròs ja era cuit i fins i tot una mica covat. No es va demanar un acord ample sobre res sinó que es va anar a Madrid simplement a buscar el sí quan tot estaba ja fet. I des d'aleshores Madrid ha anat a remolc dels fels.


Sembla finanlment que hi haurà (o ja hi ha hagut) aquest  "pacte tàcit" que s'ha vingut gestant a l'esquena de tots per tal que ni el govern central ni el govern català es facin gaire mal i tots puguin afirmar que no han passat pel tub.


No em vull anticipar com vaig fer en el referéndum d'Escòcia, perquè això de demà és una altra història, però, si ens deixen votar (cosa de la que encara em queda alguna espurna de dubte), l'únic fet que faria alterar sensiblement l'agenda política a partir del 10N seria que una massa molt, molt important de la població catalana anés a votar. No sé quants, però el que sembla cantat és que -si com s'apunta- voten 1,5 milions de persones no passarà gaire res més del que ha passat fins ara. Un procés lent i de molt difícil pronòstic.


Ara bé, si anessin a votar 3 milions de persones (ho consideraria un miracle...) i votessin SI+SI, llavors els fets assolirien una velocitat i un rumb difícilment previsible, però llavors sí que es podria afirmar que el Procés cap a la independència hauria començat irreversiblement.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada