La setmana passada va ser la setmana mediàtica de la Rosalía com a conseqüència de la campanya de presentació del seu quart àlbum anomenat "Lux". Vam esmorzar, vam dinar i vam sopar amb la Rosalía a tots els mitjans de comunicació i les filtracions prèvies d'algunes cançons abans de la presentació formal del disc (una jugada de màrketing?...Tal vegada).
Un veritable bombardeig per terra, mar i aire. La presentació a Madrid, la presentació a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb 900 convidats, l'actuació a València, i les entrevistes a les emisores de ràdio i cadenes de televisió.
Diria que és la primera vegada a la meva vida que m'he sentit tan aclaparat per l'estrena d'un disc. I amb això no vull dir que no senti simpatia per aquesta cantant, de la que confeso que sé molt poc, però que em cau molt bé.
El fet que una estrella de fama mundial a l'alçada de les Katy Perry, Taylor Swift i companyia tingui la humiltat que demostra aquesta cantant, que no amaga la seva catalanitat i que ha inclòs el Català en un disc en el que canta en 13 llengües (una de les quals la nostra) i que a més a més canta amb l'Escolalia de Montserrat, són per mi tot un aval per aquesta cantant, tot i no ser gens fan del seu àlbum anterior "Motomami" i tampoc entendre del tot aquest que acaba de presentar. Però si la crítica mundial l'ha aclamat unànimement deu ser per algun mèrit.
I per acabar-ho d'adobar, dilluns d'aquesta setmana va ser la convidada al programa de Televisión Española "La revuelta", que presenta David Broncano i que va fer una audiència històrica (tant que des de "El Hormiguero" es van queixar...). L'entrevista va tenir un "share" del 20,4% amb 2,7 milions d'espectadors de mitja, xifra que, en un món d'audiències fragmentades pel desplaçament de la televisió com a mitjà d'entreteniment, és tot un rècord. La xarxa "X" anava plena de comentaris, i la immensa majoria, positius (cosa molt estranya en aquesta xarxa, plena de "haters" i de mala llet).
I aquesta setmana ha estat la de la formació osonenca "Oques Grasses". També ha aclaparat el focus mediàtic, també hi hem esmorzat, dinat i sopat, i amb tota la raó. Han anunciat el seu comiat després de 14 anys de carrera
El seu concert de comiat a l'Estadi Olímpic, previst pel 10 d'octubre de 2026 va exhaurir les 55.000 entrades que es van posar a la venda per internet (jo entre els afortunats que en van comprar) en exactament 21 minuts.
Una cosa així per a un conjunt que canta en Català és un fenòmen inaudit. L'èxit va animar el grup a organitzar un segon concert el dia abans, el 9 d'octubre. Les entrades es van posar a la venda a les 12 d'ahir divendres i van batre un altre rècord, ja que la segona tanda de 55.000 entrades es van vendre en 19 minuts (es van registrar 180.000 connexions simultànies -segurament de molta gent que estava provant de comprar entrades des de més d'un dispositiu).
Això els situa a l'alçada de grups d'abast mundial que són els únics amb poder d'atracció suficient per a omplir escenaris de tal aforament més d'un dia, com ara Karol G., Coldplay o Bruce Sprinsteen. Només en Lluís Llach, l'any 1985, va ser capaç de reunir 100.000 persones al Camp del Barça. Oques Grasses, amb dos concerts, haurà estat capaç de superar aquest rècord.
Molta gent es pregunta com és possible que un grup tan peculiar com Oques Grasses, que canta en Català i que fa una música tan diferent pugui aglutinar tanta gent? La resposta podria ser que es tracta d'un fenòmen que connecta molt amb la gent de totes les edats, és molt intergeneracional, i molt "nostrat", algunes de les seves cançons ja formen part de les referències culturals de tota una generació.
L'èxit els ha agafat tan de sorpresa que ja han anunciat que organitzaran dos concerts més els dies 5 i 7 d'octubre, i tan de bò que siguin capaços de vendre-les. Si un grup de casa nostra té èxit, ens n'hem d'alegrar.
I enmig d'ambdos esdeveniments, la fantasmagòrica aparició d'en Leo Messi al Camp Nou per a fer-se fotos i penjar-les a Instagram...que també ha deixat hores i hores de material per a ràdios, teles i premsa. Davant de tanta misèria moral i política que ens envolta, la gent del carrer acaba concluent que el que els apaivaga les penes de l'ànima és el "panem et circenses".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada