Hereu

Vaig conèixer en Jordi Hereu fa molts anys, quan només era militant del PSC de Sarrià, de la mà d'un amic comú. Aleshores apuntava maneres i estava a punt de ser nomenat regidor de la via pública. Format a Esade i amb cara de bon minyó vaig pensar que no tenia gaire perfil de gestor públic, i no li augurava una gran carrera política. Em semblava una persona de perfil baix i poca ambició. I de fet, algunes de les seves errades en l'exercici del seu càrrec van ser de jutjat de guàrdia (només cal recordar la famosa consulta de la Diagonal, que va costar a les arques públiques 3 milions d'euros).

El seu mandat ha tingut llums i ombres, segurament més ombres que llums, però també ha tingut mèrits i encerts, un dels quals ha estat tal vegada el no endeutar la ciutat més enllà de la seva capacitat de repagament. I aquesta herència permet avui a Barcelona tenir les mans lliures per a ser més sobirana que Madrit, posem per cas.

En Jordi Hereu es va acomiadar ahir de la política després d'haver fet una llarga carrera municipal, incloent la màxima responsabilitat, la d'alcalde. Ahir va abandonar voluntàriament el seu escó a l'Ajuntament en un gest que l'ennobleix i el dignifica.

És un dels escassos polítics d'aquest país que ha tingut la honestetat, la dignitat i el coratge, d'abandonar la mamella del salari públic quan el seu temps ha passat. No cal recordar les gestes nobilíssimes de personatges com -només per citar-ne un parell que considero el summum de la cara dura- José Montilla o Joan Saura, que vendrien la seva ànima al diable per a seguir cobrant un sou públic amb independència del que facin. Com hagués dit en Lluís Llach, no és això companys, no és això.

Des d'aquests espai, vull expressar-li el meu reconeixement i la meva admiració. Molta sort en els teus nous destins Jordi.