Dorsal 16741 (1)

Avui ha estat un dia important. He completat una marató per primera vegada, i no pas una marató qualsevol, sinó la de Barcelona, i tot i tenir problemes al soli de la cama dreta (de fet he corregut amb un pegat que m'agafava tot el bessó ja que arrossegava un trencament fibrilar des de feia quinze dies) he aconseguit acabar-la en un temps que m'atreveixo a qualificar de força digne (4:08).

Si participar a les mitges maratons de Granollers i de Barcelona el mes de febrer ja va ser una experiència molt interessant i plena, però sense incerteses perquè aquesta és una distància que domino, la marató de Barcelona ha estat una vivència extraordinària i única, de les millors que recordo en molt de temps, i a més a més oferia l'alicient addicional del repte que suposava provar si seria capaç de superar una distància que mai no havia corregut fins avui.

He de dir que em vaig preparar molt a consciència (gairebé 380 kilòmetres en dos mesos i mig) i vaig arribar a córrer una distància de 32 kilòmetres (Girona-Anglès-Girona), però quan volia fer una altra sessió per acabar d'acostar-me als 40 kilòmetres vaig patir l'esguinç al soli, problema que he arrossegat amb intermitència pràcticament fins ahir.

Com que hi havia quelcom de mític a més a més de repte en aquesta prova, vaig decidir acabar la preparació anant a Barcelona la tarda abans (hi havia d'anar igualment a buscar dorsal i xip) i quedar-m'hi a dormir.

L'experiència insisteixo, ha estat màgica: a les set del matí la línia 3 del metro de Barcelona era plena de gom a gom, i els que es retiraven de la festa de la nit del dissabte es fonien amb els que, acabats de dutxar i esmorzar, portaven dorsals, cinturons amb ampolles de "gatorade" i pantaló curt en direcció cap a l'avinguda de la Reina Maria Cristina. A més a més, la munió de llengues que s'hi parlaven (preeminència del francès i en menor mesura l'anglès) era impressionant.

L'escriptor japonès i corredor de maratons Haruki Murakami, en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer" (imprescindible encara que no agradi el món del "running" i altament recomanable a tothom qui li agradi la literatura de qualitat) escriu una reflexió que em va quedar gravada quan vaig decidir a finals de 2011 córrer la primera marató, i és literalment "pain is inevitable, soffering is optional" (el dolor és inevitable, el patiment opcional), i tot i que ho vaig entendre quan ho vaig llegir, i posteriorment rellegir, fins que no ho he viscut avui en les meves pròpies carns no ho he copsat amb tota la seva intensitat.

A partir del kilòmetre 32, o al menys aquestes han estat les meves sensacions, tot el cos m'ha començat a fer mal, però aleshores es quan el cap comença a tenir un paper preponderant en la gestió de les ordres a les cames i a la resta del cos. Ha estat llavors quan he entès veritablement que el patiment és opcional. He gaudit d'aquest tram final com no m'hagués imaginat mai, quan en circumstàncies normals hagués pogut ser un infern de patiment.

Dedico aquesta marató al meu pare, que m'ha ensenyat els valors de la disciplina i l'esforç i m'ha vingut a veure arribar al kilòmetre 42 juntament amb la resta de la meva família. Vicenç aquesta va per tu.