Encara estic de ressaca de la marató de diumenge, i de fet, ja tenia al cap escriure algunes de les vivències extraordinàries que vaig experimentar al llarg del matí. Jo m'havia marcat tres objectius, que en prelació de prioritats eren:
- Completar la marató.
- Acabar-la corrent tota l'estona (m'havia autoprohibit caminar, si ho havia de fer tenia clar que abandonava).
- Acabar-la en menys de quatre hores.
Donat que vaig tenir un problema al soli de la cama dreta dues setmanes abans de la cursa, vaig comptar amb l'inestimable ajut de l'equip de fisioterapeutes de Fisioart de Girona, i hi vaig incorporar un quart objetiu que em va inculcar la Carme (la "jefa") i de fet el vaig passar al capdavant:
- Evitar lesions que em deixéssin tres mesos fora de combat.
Així doncs amb aquests quatre propòsits em vaig plantejar la cursa, però sobre tot, sobre tot, el que tenia molt clar era que volia viure intensament l'ambient de la cursa. I penso que el resultat final és totalment satisfactori. La classificació és el de menys, perquè per a fer un temps decent cal ser més jove, o entrenar més o dormir més o cuidar més l'alimentació, o segurament una combinació de tot plegat, que jo malhauradament no estic en condicions de complir tant com voldria. Tot i així ahir vaig mirar les classificacions i al final la posició global que vaig assolir va ser la 10.992, que sobre 19.500 corredors no està gens malament.
El més meravellós de tot plegat és l'ambient indescriptible d'aquesta festa de l'esport: del total de corredors, gairebé la meitat eren estrangers. Vaig veure equipacions de països tan llunyans com Sudàfrica o el Canadà. Hi havia una quantitat extraordinària de francesos i d'italians (molts amb una bandereta italiana pintada a la galta), a part d'alemanys, danesos, suecs,....Pel que sembla, la Marató de Barcelona s'ha consolidat als circuits internacionals, cosa que diu molt a favor de la ciutat.
I llavors hi ha l'organització. Si al mes de febrer escrivia de la grandíssima organització de la Mitja de Granollers, aquesta cursa és d'un desplegament de mitjans i coordinació que impressiona fins i tot als més escèptics. Tant les assistències com la informació com els punts d'avituallament són inmillorables, per no parlar de la zona de recuperació o la informació que en tot moment se't dóna o el vídeo que et va grabant en punts concrets de la cursa.
Però el que més el va cridar l'atenció va ser la diversitat dels corredors, i no només per nacionalitat. Vaig poder gaudir de l'"espectacle" d'una colla d'atletes de Sant Celoni que van córrer amb una gegantessa al cim de les espatlles, que s'anaven turnant (van acabar la cursa, ells i gegantessa), llavors hi havia els corredors disfressats, entre els que destaco un senyor d'uns 60 anys que corria disfressat de nadó amb un gran xumet penjat al coll i tocat amb perruca rinxolada, o una noia vestida de sevillana, o una colla de britànics que anaven enfundats en un vestit de licra negra que els cobria fins i tot la cara (com si anéssin disfressats de superherois) i per pantalons portaven uns calçotets decorats amb la bandera britànica, o uns disfressats de vickings (amb casc de banyes).
I per acabar unes quantes anècdotes. A la zona de guardarroba, abans de començar, em vaig trobar amb un company de feina (en Dani) de pura casualitat. Al kilòmetre 39, a la Plaça de la Catedral, vaig trobar-me una amiga de Palamós (la Jacky) que feia fotos (i me'n va fer una que enllaço tot seguit). Al kilòmetre 40 vaig prendre constància que l'avinguda Paral·lel no és plana sinó que té un desnivell que sembla una muntanya del Pirineu. Al kilòmetre 42 els meus dos fills van saltar la tanca del públic i vaig entrar a l'arribada corrent amb en Marc agafat a la mà dreta i l'Adrià a la mà esquerra: la cirera d'un pastís d'una dolçor increïble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada