El dijous em vaig aixecar a quarts de sis del matí per sortir a córrer mitja horeta per La Devesa. En fer els estiraments abans de començar ni em recordava que era el dia de la vaga general. Només d'arribar a la rotonda de la plaça dels jutjats la imatge dels piquets "informatius" amb banderes i cara de mala llet tallant el trànsit em va recordar que el 29M estava en ple desenvolupament. Lògicament uns metres més amunt, la policia municipal tallava el trànsit amb tanques impedint que els escassos vehicles que volien accedir al centre de Girona des de l'avinguda de Sarrià o Pedret ho poguessin fer. Em vaig adreçar als piquets i els vaig dir que quin era aquell gran exercici de democràcia que consistia en impedir l'accés a aquells que es volien desplaçar lliurement. Com no podia ser altra cosa em van increpar i em van encoratjar a continuar corrent, cosa que, en veure la desproporció de forces, vaig optar per fer ràpidament.
I és clar, veient com començava el dia vaig tenir clar que allò seria un desgavell, i que a més a més, tothom dels sindicats i d'aquesta esquerra que continua vivint als llimbs com si encara poguéssim anar tirant de veta, reclamaria l'èxit massiu de la convocatòria. I no m'estranya. A les vuit en punt tenia una reunió a l'oficina d'empreses del Banc Sabadell de Girona. M'hi acosto i veig tots els treballadors a la porta amb cara a cavall entre la indignació i la resignació: pany de la porta siliconat i vidres pintats amb esprais de colors. Una vegada més, on queda la llibertat?
I llavors en posar la ràdio i intentar sortir de Girona amb cotxe per anar cap a Sant Joan les Fonts (una altra petita epopeia de desviaments i cues) ja vaig anar confirmant que l'èxit seria massiu: accessos a polígons tallats amb pneumàtics encesos, accessos a les ciutats tallats amb barricades, conductors de transport públic amenaçats...
El més curiós de tot és que un Estat en el que el nivell d'afiliació sindical amb prou feines supera el 10%, una minoria (que no ha de treballar per a tenir el sou garantit, perquè o li paga el sindicat o està alliberat de treballar en raó del seu càrrec) exerceixi una coacció tan gran als que voldrien treballar. I no vull amb això donar-me-les d'esquirol, perquè entenc que hi pugui haver una part important de treballadors emprenyats amb la política econòmica que està marcant el govern de Rajoy I El Breve, i perquè la reforma laboral suposa certament una passa enrere en relació a drets adquirits que han costat molt de guanyar. Però la realitat és tossuda, i quan no hi ha caixa (ni pública ni privada), necessàriament s'han de reajustar molts paràmetres justament per a garantir que el poc que queda ens permeti anar tirant a tots i sentar les bases per a una nova època, en la que tots (excepte els rics, que aquests juguen en una altra lliga) haurem de ser més pobres i més modestos.
I per acabar, les manifestacions de violència que es van veure en algunes grans ciutats, en particular a Barcelona (terra de promissió durant molts anys per a àcrates, anarquistes, alcohòlics i indocumentats de tota mena, atrets per la permisivitat imperant impulsada per aquests nois tant d'esquerres que han governat la ciutat des de l'adveniment de la democràcia), van ser portada de tota la premsa occidental l'endemà. La foto del mosso a la Borsa de Barcelona i el fum dels contenidors cremant ha donat la volta al món, com si fóssim una Grècia qualsevol. El món s'acaba i no tinc clar que s'acabi bé...
En aquest cas haig de discrepar molt del que comentes, però també et donaré la raó en altres casos.
ResponEliminaCrec que la coacció a persones que decideixen treballar no ajuda gens als arguments d'una vaga general. Una altra cosa és que es limiti l'accés a polígons o edificis, perquè es tracta, en realitat, d'una mesura de pressió.
Però tornem a la imatge, aquest concepte tant interioritzat, explotat i difós per aquells canals de comunicació "afins al règim", que malauradament son gairebé tots.
Ens preocupem, i de quina manera, per un contenidor cremat, o per 5, o per 10 o per 100. Però essent objectius i mirant les coses en la mesura justa es tracta d'una cosa totalment irrellevant.
Fa temps que la violència es tracta amb un grau de manipulació exagerat. Per exemple quan hi ha hagut les revoltes de la primavera àrab cap dels mitjans de comunicació que ens emplaçaven a treballar el 29M, ja fos per Catalunya o per Espanya, van criticar barricades, saquejos, llançaments de pedres ni revoltes armades. Llavors, en què quedem?
Però també hi ha un altre tipus de violència, en tot això de la vaga. Quanta gent no va fer vaga per por? Posaries la ma al foc que tota la gent que hauria volgut fer vaga en va poder fer? Això no és violència, no és coacció? Si ho comparem, un contenidor cremat, o 5 o 10, afecten a moltíssima menys gent i en un grau molt inferior que a la gent que no pot exercir el dret a vaga lliurement.
I no només es tracta d'exercir un dret. Quanta gent es veu amb nivells d'angoxa i problemes reals, i molt reals, per no tenir feina, per no poder pagar la hipotèca, i en definitiva per no tenir recursos per sortir-se'n? Fer una amnistia fiscal perquè els delinqüents hagin de pagar un 10% del que han estafat a tots els ciutadans? Això és violència perquè és el més semblant a una coça a la cara de qualsevol persona.
Ei, i ara ja no estem parlant d'imatge! Estem parlant de coses reals. De problemes problemes que molta gent té.
I això no té res a veure amb el nivell de credibilitat que ens puguin merèixer els sindicats, res a veure. No es poden obviar uns problemes, greus problemes, només perquè els sindicats no són del tot respectables.
Però és que tampoc son del tot respectables els polítics, tecnòcrates i banquers que han dut a la nostra societat a aquesta situació, i bé que alguns continuen respectant les seves decisions, ni que sigui per l'excepcionalitat del moment.
La proporció de la violència té un altre exemple amb la voluntat de voler equiparar el "vandalisme" amb la kale borroka o terrorisme de baixa intensitat. Si apareix la paraula terrorisme ja es té a feina feta, però... on és la proporció? Un jove, desesperat, sense recursos crema un contenidor i li podran caure més de dos anys per terrorisme? I encara que no estés desesperat, què? I en Millet jugant a tenis, i en Fraga pendent de jutjar, i el president de foment rient de la reforma...
On és la proporció?
En tot el que dius, exactament tot tens raó, i la forma de violència que efectivament descrius tan bé, l'analitzava l'altre dia a l'Ara el filòsof Josep Ramoneda (recupera'l, t'agradarà). Jo no parlava d'això perquè tinc tants motius com molts altres que estaven espantats per possibles repressàlies per a fer vaga, però d'entrada una vaga imposada per Espanya no és la meva de vaga, i després no m'agrada que ningú em digui si n'he de fer o com l'he de fer i menys en nom de la llibertat o de tipus alliberats i subvencionats per l'Estat. Reforma laboral injusta, sí, monopoli de la violència per part de l'Estat i dels seus aparells repressius i de manipulació informativa també, però deixa'm dir-ho, els que em van barrar el pas el dijous al matí utilitzaven exactament les mateixes armes que l'Estat (manipulació, violència tàcita, coacció, amenaça), i a sobre, em parlaven en castellà...
Elimina