divendres, 9 de març del 2012

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Encara no tinc els detalls del tot clars, però continuant amb la idea que la justícia fa com els àrbitres de la Leb Or (espero que ningú no s'enfadi pel símil, que cada dia trobo més encertat), avui hi ha hagut sentència al recurs presentant per la Generalitat contra la demanda interposada per tres (3, sí 3) famílies per a reclamar el dret a educar els seus fills preferentment en castellà.

Sentència que, d'una banda pretèn ser salomònica -les 3 famílies tenen dret a educar les seus fills en castellà, sense dir com però es respecta l'essència del model lingüístic de Catalunya en que l'ensenyament utilitza com a llengua vehicular el català- però que en el fons, el que acaba fent és avalar -amb certes reserves, això sí, però avalant, al capdevall- el model lingüístic català.

En la meva modesta opinió, i sense entrar encara a fons en el els fonaments de dret de la sentència, la judicatura, a l'igual que una part de la caverna (i amb això no estic equiparant judicatura amb caverna, ni molt menys) li comença a veure les orelles al llop.

Queda clar que a Catalunya alguna cosa ha canviat força ràpidament des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya. I encara que l'independentisme sociològic continua essent una opció que no és majoritària, hi ha coses que ja mai no tornaran a ser com abans, i la prova és que en l'última enquesta del CEO (Centre d'estudis d'opinió) hi ha un 44% de la població de Catalunya que es manifesta a favor de la independència, cosa que tan sols fa cinc anys era impensable. Entrevistes difoses per les Espanyes com la de'n Jordi Pujol per part de'n Jordi Évole a la Sexta el diumenge passat contribueixen a crear un estat d'opinió a les Espanyes que deixa si més no entreveure cada vegada més clarament, que la paciència dels catalans no és infinita. Els mateixos resultats dels referendums (il·legals) convocats l'any passat a  Catalunya, amb un significatiu èxit de participació, dónen senyals inequívocs a Espanya que encara que molt de boqueta, els catalans no ho aguantaran tot gaire més temps. 

Catalunya ha fins i tot aguantat estoicament el desmantellament del sistema financer de caixes catalanes (en gran part gràcies a la negligència dels propis catalans). I l'expoli i el maltracte han estat sistemàtics els darrers anys, tant que fins i tot l'Enric Millo ja anuncia l'estudi d'un tracte diferencial per a Catalunya en matèria de finançament (dins de la LOFCA, això sí, que ningú no s'exciti abans d'hora), o la ministra Ana Mato ve a Catalunya a inspeccionar les Rodalies en persona.

Però hi ha fronteres que la pròpia Espanya sap que no es poden trespassar, que potser ens abocarien a una via de no retorn. I una d'aquestes fronteres és la llengua, pedra angular de la identitat catalana i balda fonamental en la integració i convivència pacífica de tots els que viuen i treballen a Catalunya. Si un tribunal hagués trespassat aquesta frontera, les conseqüències a mig termini haguessin estat, potser, letals. I això ho saben, per això apliquen els principis dels àrbitres de la Leb Or, que quan s'han equivocat perjudicant molt l'equip local, li piten una tècnica a l'entrenador de l'equip visitant per a posar-se el dit al nas per a treure's una burilla.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada