Irracionalitat jacobina

Madrid ciutat és un lloc fantàstic, on paga la pena passar-hi uns dies gaudint de les seves extraordinàries possibilitats. Un lloc on hi tinc amics de debò i al que m'encanta anar sempre que en tinc ocasió. Madrit concepte és ben bé una altra cosa. És quelcom on, amb independència del color polític dels que governen, hi ha algun tipus de virus -deu ser el virus del poder- que transforma la gent amb sentit comú en gent forasenyada, obsedida per la centralització i per fer esdevenir la capital l'únic centre de poder, l'origen i el final de tot plegat.

El darrer exemple de la irracionalitat l'ha tornat a donar la senyora Ana Pastor, ministra  de foment. Madrit s'entesta en perpetuar les grans errades comeses, amb total impunitat, per anteriors governants, la majoria de dretes i defensors d'una concepció absolutament jacobina de la política i de l'Estat.

No van tenir-ne prou els senyors del PP, a l'època del simpàtic ministre, també de foment, de nom Álvarez Cascos (aleshores persona de confiança del gran demòcrata que parlava català a la intimitat, si calia; ara no es parlen) a crear una xarxa radial de trens d'alta velocitat exhorbitantment cara de construïr, insostenible pel que fa al manteniment i totalment irrendible des d'un punt de vista d'explotació (expecte la línia Barcelona - Madrid totes les línies d'AVE espanyoles són deficitàries), sinó que impulsats per la mateixa ona centralitzadora van crear el concepte de les autopistes radials amb epicentre a Madrit, que corrien paral·leles a les carreteres nacionals (també radials of course) i per extensió la M-50 (a Barcelona ens hem hagut de conformar amb la B-30; la B-40 i la B-50 pertanyen al món de la ciència ficció). Ara les autopistes estan en fallida i algú (qui serà????) les haurà de rescatar. L'altre dia el senyor Macias, de Convergència, provava d'explicar-ho, amb poca fortuna, a en Manel Fuentes al Matí de Catalunya Ràdio.

Però efectivament no se n'ha après. En un Estat en el que la màxima sembla ser: "tu malbarata que algú altre ja pagarà", on les grans errades d'infraestructures (entre d'altres) amb càrrec a l'erari públic es deixen passar amb total impunitat, la senyora ministra no en té prou en que Brussel·les vagi dir fa quatre mesos que l'eix ferroviari que s'havia de prioritzar (i per tant cofinançar amb fons comunitaris) era el mediterrani. Semblaria sensat, no? Un eix que donaria sortida a la producció destinada a l'exportació que representa gairebé el 65% del total espanyol sembla que té tot el sentit del món. Doncs no, aquesta setmana la senyora ministra seguia insistint en el túnel de Canfranch i el corredor central, no sigui que deixéssim Madrit  sense tren...Com és possible tanta irracionalitat? Com és possible que el comissari europeu li digués alt i clar que el corredor central no figurava entre les prioritats d'inversió de la Unió Europea i la ministra continués entestant-s'hi. Només se m'acut una cosa, o millor dit, dues: electoralisme (hi ha eleccions autonòmiques a Andalusia i Astúries aquests diumenge) i -em sap greu expressar-ho així però cada cop ho veig més clar- anticatalanisme. Sembla que tot allò que serveixi per perjudicar Catalunya, per activa o per passiva, estigui dins l'eix de prioritatats dels ministeris espanyols.

En tornar a sentir les paraules de la ministra no hi podia donar crèdit. Que aquella senyora excretés el que va dir sense quedar vermella em sembla de jutjat de guàrdia, i deu voler dir, que amb una bona dosi de cinisme i un punt de desvergonya ja es pot aspirar a ser ministre o ministra. I el millor de tot és que ningú del Govern de Madrit la va corregir....Quan veig aquest tipus d'actuacions penso que l'entesa i l'encaix de Catalunya a Espanya és cada vegada més difícil. Hom té la sensació, cada vegada més, que només ens volen pels impostos que recapten (i no tornen).