Des de fa un temps però reconec que cada vegada amb més freqüència segueixo les reflexions de l'economista nord-americà i premi nobel d'economia Paul Krugman. No només perquè és més d'esquerres que de dretes (es fa un tip de denunciar amb arguments sòlids i argumentats els despropòsits de tota mena dels conservadors nord-americans, especialment ara, en plena campanya electoral als Estats Units i on sembla que si un dels dos candidats és dolent -Micke Romney- l'altre és pitjor -Rick Sartorius d'aquells de l'escola del negacionisme de l'evolució de darwin i convençut que la universitat pública és el focus de l'ateïsme...-), sinó perquè els seus postulats estan impregnats de sentit comú.
L'altre dia vaig trobar una petita perla seva al New York Times Global Edition (13 de març) que es titulava "What Greece means", i la veritat és que després de llegir-lo a un li queden té pocs dubtes de que els Europeus no estem fent les coses ben fetes. I el que és pitjor, que els nostres polítics i gestors es perpetuen en l'error.
No només perquè com ja he escrit unes quantes vegades en aquest blog es va començar la casa per la teulada: una moneda única en països de producte interior brut dispar, amb un tipus de conversió inspirat en les economies més riques (fonamentalment el marc alemany, del que per cert, hi ha un clam creixent en alguns sectors econòmics alemanys per a recuperar) i això, que ja de per sí es prou greu, sinó perquè si això ho adobem amb una total divergència en matèria econòmica i fiscal ja tenim el brou de cultiu del desastre quan les coses es torcen. Un sistema momentari únic no es pot implantar si, com a mínim les regles de política fiscal no són les mateixes per a tothom perquè està ple de febleses quan esclata una crisi econòmica. I això és exactament el que ha passat, que les coses s'han torçat. En té la culpa l'endeutament públic? En part, només en part. Penso que el principal culpable ha estat precisament l'endeutament privat, induït en gran mesura pel sistema bancari mundial, fins a arribar al paroxisme en determinats països com Islàndia, Itàlia o Espanya.
El que és cert és que les receptes que s'han vingut aplicant des de les institucions europees (el banc central europeu està dominat per l'ortodòxia econòmica alemanya) s'han fonamentat en predicar i aplicar una disciplina monetària i de correcció dels excessos de la despesa pública de forma obsessiva (quan insisteixo només és la causant d'una part del problema). I aquí coincideixo amb el que diu en Paul Krugman: "proveu d'elimiar el dèficit una vegada ja teniu greus problemes i tindreu la recepta per a la depressió". I de fet, ho comentava jo mateix aquí fa uns dies, dos anys d'austeritat i mesures contra el dèficit grec han acabat provocant uns efectes col·laterals que han, des del meu punt de vista, empitjorat i molt la situació. En dos anys Grècia ha doblat la seva xifra d'aturats i ha provocat la major fuita de capitals de la seva història. El país està menys endeutat, sí, però més deprimit que mai. A Irlanda l'atur juvenil és del 30% (a Grècia i Espanya del 50%) i el que és pitjor, els seus joves universitaris fugen massivament del país en cerca d'oportunitats al Canadà, als Estats Units, a Sudàfrica, a Austràlia...
A Espanya la situació macroeconòmica pot empitjorar substancialment si s'apliquen mesures d'austeritat molt dràstiques, que al meu entendre s'haurien de ponderar (això no és incompatible amb la racionalització de la despesa pública, farcida d'excessos totalment evitables, abusos i casos de corrupció que cal perseguir i castigar -i.e. ex-Director General de Treball a Andalusia-) i si al cim el govern s'entesta en complir els objectius de dèficit per la via dels ingressos i acaba, com penso que farà, castigant encara més al consumidor via increment de l'IVA, dels impostos sobre els combustibles i els rebuts del gas i la llum (i si no, temps al temps...), tindrem un extraordinari escenari d'empobriment col·lectiu i allargament de la crisi durant uns quants anys més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada