Barra lliure

El món no és ni dels valents ni dels agosarats ni dels honrats, ni dels dignes. El món és dels poderosos. I aquesta afirmació tan contundent entronca amb aquella màxima clàssica que l'Onassis repetia tot sovint: "no hi ha com tenir calés per fer calés". Això ha quedat demostrat en la segona part de la orgia monetària organitzada pel Banc Central Europeu, que ahir va completar una segona subhasta al sistema bancari europeu, per -ni més ni menys- mig bilió, amb b, d'Euros.  Aquesta operació és la continuació d'una primera operació d'un import similar que el Banc Central va subhastar el mes de desembre passat. Aleshores, hi van acudir sobre tot les entitats bancàries del Sud d'Europa (aquella subhasta va evitar amb tota probabilitat, la fallida d'alguna entitat bancària espanyola). A la d'ara hi han acudit tots, els petits i els grans, tant si venen del Nord com si pugen del Sud: 800 entitats bancàries, entre les que no hi faltaven les espanyoles a les que se'ls ha adjudicat un import de més de 100.000 milions d'Euros. Fins aquí les dades objectives.

Si aquestes subhastes haguessin servit per a retornar el crèdit als mercats minoristes, doncs home, sense veure-ho del tot bé, ho podria arribar a entendre com una mesura anticíclica per mitigar l'impacte de la crisi i animar el consum i la inversió. La cosa és senzilla, et deixen diners a 3 anys a l'1%, és a dir, de franc, o millor dit, a tipus negatiu descomptant la inflació (o sigui que el que cal és demanar-ne quant més millor), i tu, banc els deixes als teus clients a un diferencial raonable, posem Euribor a un any més un diferencial del 2%, i ja tens que t'estàs guanyant un diferencial de 2,5 punts i amb aquest petit marge, vas fent la viu-viu, però has tornat a posar diners al sistema.

De fet és el que fan els nord-americans, que tenen moltes vegades impulsos keynesians (des del Governador de la Reserva Federal, Ben Bernanke, fins al President Obama, passant pel novel d'economia Paul Krugman,...) i consideren que quan les crisis són tan profundes com l'actual, cal deixar-se d'ortodòxies anti-inflacionistes i fer fluir el diner a l'economia, és a dir, fer anar la màquina de fer bitllets i injectar liquiditat al sistema, però la gràcia, és clar, és que la liquiditat arribi a l'economia real. Si pel camí hi ha algun banc que fa aigües per tot arreu (per exemple Lehman Brothers), doncs se'l deixa caure i s'evita esquitxar el contribuent.

Però a la vella Europa la cosa és lleugerament diferent. Des de la visió talibana del Banc Central alemany i la presidenta del seu govern, per a qui sense disciplina fiscal i pressupostària no hi ha lloc al cel, fins a l'orgia immobiliària i hipotecària espanyola, que algun il·luminat va pensar que duraria tota la vida (estan bojos aquests romans!!!!). I què fa la banca espanyola? Doncs s'endeuta barat per a col·locar aquest diner en títols de deute segurs que rendeixin més de l'1% o encara més dur: tapa forats de capitalització i, o no presta diners, o els presta amb un diferencial del 6% pel cap baix. I què fa l'Estat Espanyol? Doncs s'inventa un brodiu anomenat FROB (acrònim que fa riure per no plorar) i amb diners de tots, recapitalitza els bancs que estan en fallida tècnica: Unnim, Catalunya Caixa, Caja Sur, Caja Castilla la Mancha, CAM, entre d'altres....El mite del "Spain is different" continua essent cert.  I amb diners de tots els contribuents, els bancs continuen guanyant diners prestant-ne pocs a tipus d'escàndol. I llavors un s'assebenta que, per exemple, un senyor bancari indultat pel Govern Espanyol el passat Nadal, de nom Alfredo Saez, va cobrar l'any passat un salari de més d'11 milions d'euros, o que una senyora que es diu Botín en va cobrar 4,09. Visca la barra lliure!!!