Jo vull ser funcionari (del Parlament de Catalunya)

Llegint la premsa del cap de setmana passat he arribat a la conclusió que em vaig equivocar de feina. Quan de petits em preguntaven: "Tu què vols ser quan siguis gran?" la meva resposta sempre havia estat la d'escriptor o periodista. Somnis d'infantesa, pecats de joventut. En el fons però, ara que ho penso, sense remuneració (excepció feta d'un parell de novel·les on vaig cobrar algun dret d'autor durant uns quants anys), els meus somnis es van fer realitat. No he treballat en cap diari ni per compte de cap editorial però he escrit en revistes -de fet en vaig crear una que encara existeix, "Calaix de Sastre" a l'escola Vedruna, a Palamós- i he publicat llibres. Un petit divertimento intel·lectual.

Però si ara pogués tirar enrerre i em tornessin a formular la pregunta la resposta la tinc molt clara: "vull ser funcionari del Parlament de Catalunya".  El tracte que la institució professa als seus professionals és digne de les millors famílies, això sí, amb un petit matís, molt petit: pagat amb diners de tots, també els meus, també els seus, estimat lector, estimada lectora.

No només vam saber fa poc, de la mà del diari Ara, que hi havia un escandalós procediment de jubilació anticipada que permetia als funcionaris seguir cobrant el 100% del seu salari sense, atenció, ni tan sols acudir al seu lloc de treball,  sinó que la setmana passada vam descobrir -sí, sí, escric descobrir perquè això que aparentment era meridianament transparent, no ho sabia ni la ex-presidenta de la institució, Carme Forcadell- que el Parlament ha repartit, de forma totalment legal (a debatre si també legítima, que jo crec que no) 3,9 milions d'euros als seus funcionaris com a, atenció, "premis de jubilació" (literal). De debò? Em vaig equivocar de carrera i de feina, com suposo que pensaran la majoria de lectors d'aquest article.

La cosa consisteix en una norma que es va instaurar l'any 2008, ja recordaran, el fatídic any en que va comencar una de les més grans crisis econòmiques dels darrers 50 anys. Com que a la funció pública -a determinada funció pública- les crisis els rellisquen, aprofiten per a augmentar els seus privilegis. Aquesta norma va establir, veure per creure, que amb una antiguitat de 5 anys, a la jubilació, el funcionari en qüestió cobraria l'equivalent a un any de salari. Ho he hagut de llegir dues vegades. I aquest privilegi l'han percebut 71 persones, de les cuals, 34, els més intel·ligents de tots, ho van combinar amb la llicència per edat, és a dir, no només van cobrar un any de salari quan es van jubilar, sinó que a més  més van estar cinc anys cobrant sense treballar. On cal apuntar-se ? Bromes a part, la broma, valgui la redundància, ha costat a l'erari públic la no gens despreciable quantitat de 14,2 milions d'euros per llicències d'edat més 3,9 milions per primes de jubilació? Increïble, oi? Doncs, no. Real com la vida mateixa.

Un cop empaitat el lladre, òbviament, tot són justificacions. Excuses de mal pagador. Misèria i corporativisme. Els polítics que van instituir aquests acords (de tots els colors de l'arc parlamentari) es justifiquen ara dient que els privilegis s'han anat reduint (una vegada descoberts pel gran públic gràcies a la premsa, diria jo) i perquè, en paraules de la secretària d'ERC, Marta Vilalta: "Massa poques vegades els agraïm la feina que desenvolupen". Ja em perdonaran, però és que la declaració té pebrots. L'altre argument que donen -aquest encara és millor- és que el Parlament defensa els premis per tal de (literalment) "compensar la plena disponibilitat dels treballadors". 

De debò? L'argumentació continua dient que el premi "pretén compensar les característiques específiques dels serveis que presten els funcionaris de l'administració", i la "plena disponibilitat per a donar suport a l'activitat parlamentària, l'assessorament en funcions legislatives, i la immedaitesa de les actuacions que s'han de realitzar"...Ara que ho diuen, és ben cert, de tots és sabut l'estrès dels funcionaris del Parlament. Els hospitals en són plens de casos, els psicòlegs no donen l'abast en el tractament de les depressions i les receptes d'orfidal es dispensen per dotzenes, no per unitats. 

Exactament igual que passa a l'empresa privada: a mi també em doblaran el sou com a premi de jubilació perquè estic permanentment disponible. I Vostès, que treballen a l'empresa privada o que són pobres funcionaris de la Generalitat, segur que també compten amb premis a la jubilació, en concepte de serveis prestats.

Per pura curiositat antropològica he entrat al web del Parlament, www.parlament.cat, per entendre aquest règim salvatge d'hores de més en dates intempestives al que estan sotmesos els pobres funcionaris del Parlament, però...ai las! n'he sortit totalment decebut. Resulta que el que menys cobra, el Grup C1, nivell 3,  s'emporta un sou mensual (per 14 pagues) de 2.391,60 € al mes, 33.482,4 € bruts anuals, i el que més (sense antiguitats), un Grup A1, nivell 20, 11.346,46€ al mes, és a dir, 158.850,44 € l'any.

I els horaris, es preguntaran? Doncs si s'entra al web i es consulten els "Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya", edició 2022, la decepció és encara més gran. Els nostres herois, no només no tenen cap jornada laboral extraordinària sinó que, a més a més, a l'article 77 (horari de treball), pàgina 51, estipula concretament a l'article 77.3: "La jornada laboral setmanal en cap cas no pot ésser superior a la vigent en l'Administració de la Generalitat". Quina decepció que m'acabo d'emportar...! Jo que pensava en l'heroïcitat i la càrrega addicional d'hores que suposaria la "plena disponibilitat per a donar suport a l'activitat parlamentària, l'assessorament en funcions legislatives, i la immedaitesa de les actuacions que s'han de realitzar". 

Doncs no. La decepció, insisteixo, ha estat majúscula.