Després de moltes setmanes de flirtejtos, avui la premsa pàtria publica que finalment l’economista Ramon Tamames, un dels grans referents de la transició política espanyola durant els anys 70 del Segle XX, un comunista convençut a la seva joventut, serà el candidat escollit per part de l’extrema dreta de VOX per a presentar una moció de censura contra Pedro Sánchez. Una veritable demostració que en qualsevol moment tot pot anar a pitjor.
Tamames, a més a més de gran economista i professor universitari, va ser un dels grans referents teòrics -i pragmàtics- del comunisme restaurat a Espanya per gràcia d’Adolfo Suárez el dissabte de Glòria de l’any 1976, quan va legalitzar el Partit Comunista quan els militars i la seva cúpula devien ser de vacances de Setmana Santa.
A finals dels anys 70 Tamames va diputat a les Corts espanyoles, càrrec que va detentar fins el 1982, quan el Partit Socialista va arribar al poder. Va ser també tinent d’alcalde de l’ajuntament de Madrid entre el 1979 i el 1981 duran els anys el que Enrique Tierno Galván (el viejo profesor) va ser alcalde de la capital.
Més tard, el 1984 va participar a la creació d’Izquierda Unida i per aquest mateix partit va ser escollit diputat el 1986. El 1989 va abandonar el partit i es va afiliar al partit que Adolfo Suárez va crear després de la desfeta d’Unión de Centro Democrático (la famosa UCD que té l’únic mèrit -no menor- d’haver permès que la transició política espanyola no acabés en una bassa de sang). Des d’aleshores he de confessar que no havia sentit a parlar més d’ell.
El 2012, amb 79 anys, i entenc que com a col·lofó a una brillant trajectòria acadèmica i política va ser triat membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. I aquí s’hagués acabat una història i una trajectòria pública brillant.
Però per resorts mentals encara del tot desconeguts, els humans, suposadament de la branca Sapiens Sapiens, som sempre capaços d’espatllar la nostra trajectòria en aquest curt periode de temps que ens ha estat donat al Planeta Terra. Ho va fer per exemple Jordi Pujol, que de fet, en un dels programes de l’Albert Om a TV3 de la sèrie “El convidat”, va confessar al periodista davant les càmeres, a tenor literal: “Encara sóc a temps d’espatllar la meva biografia”, i a fe que ho va fet, tot i que ara, al darrer minut, intenti maquillar-ho una mica.
Hi ha un altre cas de jutjat de guàrdia que em ve a la memòria, de transformacions polítiques que van d’extrem a extrem, el cas d’un tal Alejo Vidal-Quadras. Aquest personatge, catedràtic de física atòmica per la Universitat de Autònoma de Barcelona, va ser candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya (ja saben, aquella institució on a mi m’agradaria treballar com a funcionari de carrera) per Solidaritat Catalanya i després d’un pas per UCD i del PP, va acabar situant-se a la dreta d’Aznar i l’any 2015 s’afilia a VOX.
La Natza Farré, periodista a la que admiro per la seva capacitat, brillantor i ploma esmolada (tot i que no comparteixo la majoria de les seves idees) escrivia ahir a l’Ara: “Durant la vida, si és raonablement llarga, els éssers humans anem canviant d’aspecte, i, a vegades, d’ideologia o de mentalitat….Ens estem fent un garbuix constant i tenim la troca tan embolicada que aviat no sabrem on som perquè no sabrem d’on venim…”. Doncs això mateix.
Que una persona com Tamames, als 89 anys, es passi dies negociant amb Santiago Abascal sobre el format de la moció de censura a presentar per part de VOX contra el PSOE i que ell ha de liderar i que, al cim, a aquesta edat, un home que camina amb molta dificultat ajudat per un bastó, i que, com Biden o d’altres dinosaures, pràcticament no s’aguanta dret, però que tot i així vulgui tenir un afany de protagonisme a l’extrema dreta, només com a reacció contra Catalunya i les “concessions” que el PSOE ha fet als independentistes, vol dir que col·lectivament hem fet les coses molt malament d’una banda i de l’altra, vol dir que la necessitat de protagonisme de l’ésser humà, com la necessitat de riquesa o de poder, no s’esgoten amb l’edat, sinó que tot el contrari, poden accentuar-se.
Una demostració més que, com a espècie, utilitzant els sistemes de qualificació que el sistema educatiu actual fa servir, els humans “necessitem millorar”. En Tamames, que amb el pas dels anys ha anat a molt pitjor, encara més. A mi em faria vergonya aliena ser parent d’aquest senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada