La deriva de l'antigua Convergència i Unió cap a Convergència en solitari primer (2015), i PdeCat posteriorment que en va agafar el relleu (2016) i finalment, Junts per Cat (com a resultat de l'escissió d'una part de la militància d'un PdeCat que no va convèncer a molts), es va produir en nomès 3 anys i va suposar una trencadissa de molta consideració perquè un nombre molt important de catalans es van quedar orfes de referents (entre d'altres, per què negar-ho, molts familiars del meu entorn).
Durant aquest periode de temps que va entre la desaparació de Convergència i l'actualitat (2015-2023) només han passat 7 anys -encara que quan s'hi pensa sembli una eternitat segurament per la convulsió provocada al país pel Procés i el post-Procés- i des d'aleshores, el votant de centre-dreta nacionalista català s'ha quedat desamparat i sense saber ben bé a qui votar. I en aigües turbulentes, tots els altres partits van llançar cants de sirena per a recollir votants de les desfetes del vaixell convergent.
Efectivament, Convergència i Unió va ser una màquina de guanyar eleccions al Parlament de Catalunya des de l'any 1984 al 2010, cosa que va permetre a Jordi Pujol ser ininterrumpudament president de la Generalitat de Catalunya des de l'any 1980 (aquell any a les eleccions CiU va obtenir 43 escons i Pujol va ser escollit amb 75 vots) fins a l'any 2003, 23 anys que van conformar una determinada manera d'entendre el país.
El país del seny, el pactisme, la puta i la ramoneta i la seva conseqüència: "el peix al cove", la voluntat d'eixamplar la base de país -d'aquests anys és la màxima: "és Català tot aquell que viu i treballa a Catalunya", recordem-, la proliferació d'infraestructures, però també el 3%, la corrupció, el clientelisme, l'enriquiment poc lícit -o directament il·licit- de l'entorn familiar de Jordi Pujol, etc...
Junts per Cat es va menjar el PdeCat després d'una molt curta batalla i és la única hereva veritable (per organització, militància i capacitat política) de l'antigua Convergència. El nou partit, a resultes dels fets d'Octubre de 2017 ha acabat tenint dues ànimes que han conviscut durant uns anys però que no tinc molt clar que continuin en el futur (no seria d'estranyar una nova escisió en breu com explicaré més endavant).
Els fets del 2017 i la posterior creació de les estructures de "l'exili", és a dir, Waterloo i l'entorn de Carles Puigdemont, ha arrossegat una part de la militància del partit cap a postures molt radicalitzades, posicions independentistes de la línia dura que proclamen la confrontació i el conflicte amb Espanya (en allò que alguns militants d'aquesta facció anomenen "confrontació intel·ligent", que no he entès encara qué és el que vol dir) com a única forma d'avançar cap a la independència.
A Catalunya, aquesta branca és la que es coneix popularment com a "Laurisme" que ve encapçada per la presidenta destituïda del Parlament de Catalunya, Laura Borràs i el seu entorn: Francesc de Dalmasas, (molt tocat per l'afer del programa de TV3 FAQS), Albert Batet, Gemma Neis, Ramon Tremosa, etc. que són la branca del partit que va votar per la sortida del Govern i es posiciona amb les tesis de Carles Puigdemont. Hi ha l'altra branca, la del pragmatisme, que no veu amb bons ulls la radicalització de les posicions del partit, entre els que es troba Xavier Trias.
Que el partit està dividit es va demostrar clarament en el referèndum (inaudit) que la formació va celebrar el 7 d'octubre de l'any passat en el que es va preguntar a la militància (va votar gairebé un 80% dels militats) si Junts havia de continuar formant part del govern de la Generalitat. El resultat el sap tothom, però va ser molt ajustat: 55,7% versus 42,4% i la resta van ser vots en blanc.
Si Trias va acceptar participar a la campanya per a les eleccions municipals a l'Ajuntament de Barcelona va ser exclussivament amb la condició de poder fer el seu equip i portar la campanya com ell considerés, sense cotilles imposades per Waterloo o l'entorn de Laura Borràs.
Bona prova d'això és que a la concentració de suport de la senyora Borràs la setmana anterior davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Trias no hi va anar a la concentració i en preguntar-li per què, va contestar: "he de treballar per a guanyar les eleccions, jo" i es va quedar tan ample. No hi havia ningú de l'entorn ex-convergent que va votar mantenir-se al Govern de la Generalitat, per exemple.
En la meva opinió hi ha dos fets que sabrem ben aviat que marcaran el futur de Junts per Cat, i eventualment la resurecció d'un partit més semblant a la Convergència Democràtica de Catalunya que vam conèixer, la del nacionalisme de dretes moderat que "va per feina": el resultat de les municipals de Barcelona i la sentència del judici de Laura Borràs.
Si Trias guanya (i les enquestes li donen opcions a dia d'avui) i Laura Borràs surt condemnada (i els números diuen que hi sortirà, perquè les proves són aclaparadores i no tenen res a veure amb la persecució a l'independentisme), el futur de Junts per Cat avançarà ràpidament cap a l'escissió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada