A hores d'ara no deu quedar ningú al país que no hagi sentit o llegit de la mort d'en Josep Maria Espinàs, però en aquest blog no puc sinó dedicar un "in memoriam" a una persona que he admirat moltíssim. Ens ha deixat un mestre amb totes les de la llei, un monstre de les paraules, de l'explicació d'històries quotidianes.
Que es mori una persona de noranta-cinc anys no és res especial. És llei de vida. I si la vida ha estat tan llarga, prolífica i ben aprofitada com la seva, hi ha poc del que queixar-se. Però en Josep Maria, malgrat que els darrers anys va estar força absent de la vida pública, era com aquell avi que sempre hi és i del que sempre un se'n recorda, sobre tot, si, com el meu cas, és un lletraferit. Per tant la seva mort deixa un gran buit, ens deixa una mica orfes a tots els que hem pogut gaudir de la seva saviesa.
De formació era advocat, més precisament, llicenciat en dret, perquè va exercir només 6 anys, i ja ben aviat es va dedicar al que veritablement li agradava: escriure.
Josep Maria Espinàs tenia la capacitat d'escriure per convertir en art allò que era quotidià. Durant la meva joventut el vaig llegir molt a l'Avui, on, poca broma, va escriure un article diari durant, atenció 23 anys, des que el diari va treure el primer número el 1976 (la seva secció es titulava "A la vora de..."), i després va seguir a El Periódico de Catalunya, on va continuar la seva activitat com a articulista fins l'any 2019, és a dir, durant vint anys més. En total va escriure més de deu mil articles, que es diu aviat.
El 17 de gener de 1999 va escriure el seu darrer article a l'Avui, que va titular "Adéu als lectors", del qual en destaco un paràgraf que descriu amb el mestratge propi dels genis la seva feina com a articulista: "L’articulisme diari, contràriament al que pot semblar a algú, és l’antirutina: obliga a pensar una mica cada dia, a pensar alguna cosa diferent de la d’ahir, i a construir aquesta petita idea nova a través de diverses reflexions i associacions d’idees. Una feina que no té gaires pretensions, però que és molt –i ho és cada dia– enriquidora i estimulant".
Espinàs tenia la virtud de escriure amb una prosa senzilla idees molt més profundes que el que aparentment podia semblar. El seu estil feia que un no es cansés mai de llegir-lo, escribís sobre un paisatge, una finestra o un poble. El seu estil i tarannà l'he trobat en alguns altres grans articulistes, malauradament ja traspassats (abans d'hora) i dels quals en vaig fer el meu petit homenatge en aquest blog: en Carles Capdevila i la Tatiana Sisquella, als que el càncer va arrebatar-los la vida quan encara tenien tantes coses a dir. Segurament van beure i es van inspirar en el mestre Espinàs, i si és el cas, que no ho sé, però ho sospito, ho van fer molt bé.
En Josep Maria Espinàs va ser un gran referent del periodisme català de l'últim quart del Segle XX i els primers anys del Segle XXI. Un treballador incansable i un narrador que segurament es va inspirar en altres grans monstres del periodisme com en Josep Pla o en Néstor Luján, als que va conèixer i amb els que es va relacionar.
Va fer televisió (Identitats, a TV3 i Personal i Instransferible al Canal 33), ràdio (va col·laborar setmanalment amb l'Antoni Bassas, un altre dels grans) durant els anys en que Bassas va dirigir i presentar "El matí de Catalunya Ràdio" i les seves intervencions també eren perles sense desperdici, teatre i novel·la. Són molt famoses les seves cròniques de viatge de la sèrie "A peu per...." que curiosament va iniciar amb un altre geni de la literatura i la crònica: Camilo José Cela, que el va acompanyar en el seu viatge al pirineu de Lleida, l'any 1957 juntament amb un parell de companys més. Va ser impulsor de la Nova Cançó i un dels fundadors del "Setze Jutges". Una persona polifacètica com poques en l'àmbit de la cultura. I un gran defensor i impulsor de la llengua Catalana.
Però el que avui he sabut, justament de la mà de l'Antoni Bassas, és la cirera del pastís: en Josep Maria Espinàs és coautor de l'himne del Barça, la qual cosa no deixa de resultar-me estrany però a l'hora familiar, ja ara entenc per què l'himne del Barça és tan equilibrat i universal.
Ens deixa un veritable monstre del periodisme, la saviesa, el "savoir faire" i el "savoir être" d'un personatge que tenia un cert punt d'afrancesament, que ell no va negar mai.
La Generalitat de Catalunya ha estat, aquesta vegada, a l'alçada de les circumstàncies i instal·larà la capella ardent amb el seu fèretre al Saló Sant Jordi demà dia 7 de febrer durant tot el dia per tal que els ciutadans li puguin rendir el darrer tribut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada