Umberto Eco: ha mort un dels grans

De la meva joventut, temps en el que, paradoxalment, tenia molt més temps per llegir que no pas ara,

recordo que hi va haver dos autors que em van marcar particularment, no només per la qualitat de la seva literatura, sino també per les seves personalitats fascinants. Un era Gabriel García Márquez. L'altre Umberto Eco, que malhauradament va morir divendres passat a l'edat de 84 anys.

Eco, l'home savi, el Leonardo Da Vinci del segle XX, semiòleg, escriptor, assagista, filòsof, perodista, professor universitari, humanista, vividor, humil, senzill, em va fascinar des que el vaig coneixer -com tants altres- arran de la publicació de "El nom de la Rosa" (en va vendre 30 milions d'exemplars). De fet, si jo hagués tingut el coratge que cal i m'hagués dedicat al que volia ser, és a dir, escriptor (en el sentit ple del substantiu, és a dir, professional que viu de l'escriptura), persones com Eco, m'ho haguéssin posat molt fàcil. Avui en Martí Gironell en parla en un article a l'Ara. Però en fi, això sòn figues d'un altre paner.

Després de la lectura, apassionada, de les aventures de l'Adso de Melk, vaig quedar tan prendat, que no em vaig poguer estar de demanar a Lumen la seva adreça a Itàlia (als anys 80 encara tot anava de correspondència en paper, és clar) i li vaig enviar una carta a Eco preguntant-li si "El nom de la Rosa" era un producte totalment de ficció o estava inspirat, tal com apuntava el pròleg, en un manustrit medieval trobat per l'autor. Òbviament Eco no em va contestar, entre d'altres coses perquè aquella mateixa pregunta li van fer tants lectors que per a fer compartir amb els ells la construcció d'aquella meravellosa història va escriure "Apostil·les al Nom de la Rosa".  

Només de començar escriu "vaig fer El nom de la rosa perquè tenia ganes d'assassinar un monjo". Aquesta éra una de les moltes virtuts d'Eco. Escrivia pensant en els seus lectors, per fer-los volar a universos màgics, misteriosos, impossibles.

Tinc també la sort de conèixer la seva traductora al Català, la Carme Arenas, que em va parlar molt d'ell i de la seva gran cultura; la Carme em va regalar un exemplar dedicat de "Baudolino", una altra extraordinària història de móns pretèrits i fantàstics, que conservo com un tresor.

Eco era un home savi que tenia ànsia per a saber més i més i que amb l'edat es feia cada vegada més clarivident. Una de les seves últimes aportacions, sobre les xarxes socials: "Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. (...) ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes".