El testament del dictador

Quan jo era petit i en aquest Estat en el que ens ha tocat viure no hi havia gens de democràcia -no és que ara ni hagi molta, però com a mínim, molta més que la que hi havia fa 45 anys-, recordo que els adults ens parlaven que alguns pares (òbviament sempre es tractava de coneguts llunyans) creuaven la frontera francesa per anar a veure pel·lícules "verdes" a les sales de cinema de Perpinyà, al Rosselló.

Eren els temps de l'holandesa Sylvia Kristel i la seva famosa saga "Emanuel" o la mítica "El darrer tango a París" de Bernardo Bertolucci, amb Marlon Brando i Marie Schneider, i la inoblidable escena de la mantega (que vista amb perspectiva actual és d'una innocència gairebé adolescent).

Doncs sí, a la primera meitat de la dècada dels setanta els nostres pares feien excursions a Perpinyà per a provar un tast de llibertat. I de vegades la roda fa voltes en rodó, valgui la redundància, fins a tornar al punt original. Ara resultarà que haurem de tornar a Perpinyà per a poder "gaudir" del visionat del documental coproduït per TF3 i Televisió Espanyola, RTVE, sobre el rei emèrit Joan Carles I, que es va projectar a França la setmana passada (i antenció! que està disponible per a internet, sempre i quant la IP de connexió no procedeixi d'un ordinador o dispositiu ubicat a l'Estat Espanyol) però que, incomprensiblement, RTVE no ha permès difondre a Espanya, sense cap més explicació que "ara no té interés informatiu".

Aquesta revelació, no deixa de ser una altra de tantes arbitrarietats que es cometen des de RTVE amb els diners de tots els contribuents (la penúltima, l'emissió de la pel·lícula hagiogràfica precisament del dictador Franco anomanada "Raza").

Però el més rellevant de tot plegat, després d'aquest acte de censura injustificat que, al meu parer, no fa altre que afegir morbo a un documental que sembla clarament destinat als Catalans díscols i separatistes, és el que ha transcendit del mateix.

Pel que hem pogut llegir en premsa, en el seu llit de mort, el dictador va prendre la mà de l'aleshores "príncipe de España" i futur monarca (difícil, estant en una situació de pràctica agonia durant molts i molts dies i entubat de dalt a baix, però concedim-li el benefici del dubte) i li va demanar, com a testament, com a voluntat de moribund, que lluités per la unitat d'Espanya i la defensés com el tresor més preuat. Fantàstic!

Tots sabíem de les aficions del monarca emèrit a caçar elefants, anar en moto, esquiar, tenir amants de la noblesa hanseàtica, navegar amb el "Bribón", cobrar comissions i tutelar a l'ombra les operacions del Instituto Noos, però el que se'ns revela ara és que a més a més, té una imaginació desbordant, gairebé de novel·lista.