De les poques coses reconfortants que una institució tan poc democràtica com l'església catòlica ha fet els darrers anys cal, sense cap mena de dubte, destacar l'elecció del papa Francesc.
El contrast amb el seu antecessor, Benet XVI, o el que és el mateix, Joseph Aloisius Ratzinger, és tan aclaparador que paga la pena fer un esforç per a seguir les passes que està fent Francesc per a reformar les estructures d'una institució amb dos mil anys d'història que només té una possibilitat real de pervivència: la renovació.
L'exemple, entre molts d'altres, del darrer viatge als Estats Units i a Mèxic, on ha deixat en evidència la complicitat, la tolerància i fins i tot la implicació directa entre poder, política i narcotràfic ha estat un acte de valentia que reconcilia l'església amb el seu sentit primigeni.
A dalt l'avió, de tornada cap al Vaticà, en ser preguntat per un periodista sobre Donald Trump, ja saben, candidat a l'elecció pel partit republicà per a concórrer a les properes eleccions presidencials de noviembre i home que cada vegada que obre la boca profereix una barbaritat més gran que l'anterior (les seves darreres declaracions a favor de la legalització de la tortura no tenen desperdici...), el papa Francesc va dir literalment que Donald Trump no és o no actua com un cristià.
Encara que en Basté a RAC1 va dir -amb vehemència- divendres passat que el papa no és qui per anar repartint carnets de cristià jo penso que sí que ho és. Aquesta és precisament una de les grans, titàniques, tasques que el papa reformador té al seu davant. Denunciar els abusos, treure tels que amaguen situacions de facto que perpetuen la desigualtat i la injustícia.
Donald Trump és, des d'un punt de vista humanístic, un veritable descerebrat, un perill penso jo per a l'estabilitat i el fràgil equilibri de tot plegat. Algú amb capacitat de fer-se escoltar per molts, algú amb la força i capacitat d'influència com el papa Francesc ha d'alçar la veu contra els que volen alçar murs i expulsar immigrants il·legals dels Estats Units només pel fet de ser immigrants, encara que els seus fills vagin a l'escola i ells paguin impostos al país.
El seu discurs en defensa del reequilibri i redistribució de la riquesa, la seva fermesa en la denúncia de vergonyes com les que estem vivint amb la crisi dels refugiats sirians (ho va fer personalment des de l'illa de Lampedusa) és un cant d'esperança a un món una mica més digne. No crec gens en la institució, però sí en persones com el papa Francesc. Tan de bo que no li estronquin el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada