A aquestes alçades de la pel·lícula gairebé tothom està d'acord -malgrat el discurs d'ahir al vespre d'Artur Mas- que la legislatura sortida del 27S és un cadàver. La concatenació d'errors dels uns i dels altres, amb una declaració de ruptura del parlament de Catalunya que va constituir una errada històrica i totes les peripències posteriors han matat no el Procés (tot i que l'han ferit greument), però sí la legislatura. Ho afirmava bé el polític convergent Carles Campuzano fa alguns dies: “La legislatura tal com es va plantejar la nit del 27-S està acabada". Té raó.
Tota la pressa que ha demostrat el sobiranisme aquests 3 mesos (després d'un espectacular creixement que en molt pocs anys ha fet passar l'independentisme Català d'una posició més aviat residual fa quatre dies -un company de feina una mica més jove que jo em dia abans d'ahir: "quan anava als mítings d'Esquerra Republicana a Vilassar hi havia més policia que assistents") ha fet un flac favor a l'anomenat Procés.
És evident que el sobiranisme va guanyar les eleccions amb un 47,8% dels vots i una participació mai vista, amb 1.967.000 vots, i que té tota la legitimitat per a gobernar, però també que el plebiscit que "Junts pel Sí" va plantejar va fracassar, això és innegable. La legitimitat del Procés s'hagués aconseguit amb un mínim d'un 55% dels vots i per això haguéssin fet falta 2.270.000 vots, o sigui, 300.000 vots més, com a mínim.
Aquesta legislatura hagués estat una extraordinària oportunitat per a fer créixer la base social del sobiranisme -amb accions de bon govern- amb polítiques socials, amb polítiques contra la corrupció i la transparència- anant fent créixer a Catalunya, Espanya i el món, el missatge que hi ha una majoria social que vol una nova Catalunya amb una altra relació amb Espanya. Per què no?
A dia d'avui això és mort i enterrat. S'haurà de començar de zero i, òbviament, caldrà més temps.
Imaginem-nos per un moment que la CUP decideix investir Mas. Què passaria? Doncs una legislatura d'absoluta inestabilitat i un molt probable "cop d'Estat" de Madrit (concepte), amb la "grossencoaliktionen" de la que parlava en el meu article anterior, o amb Constitucional invocant el 155, o vés a saber. En tot cas, amb un alt grau de seguretat, res de bó.
Ara bé, la cosa interessant és la constatació que qui de debò va guanyar a Catalunya és el "Dret a decidir". Aquest "sentiment" (afegint-hi "Catalunya sí que es pot" i "Unió") va obtenir 2.500.000 vots, és a dir, un 59,25% dels total. Que Catalunya vol ser consultada ho diuen les estadístiques, el resultat de les eleccions (també les del 20D, on va obtenir un 62% dels diputats i un 57,53% dels vots). i el pur sentit comú. Ara això, que fins ara a Espanya ara absolut anatema, ho ha començat a trencar "Podemos", que en un missatge en el que explícitament reconeix el dret al referèndum (segurament caldrà matitzar molt), ha obtingut 69 diputats a Espanya, i una muntanya de vots.
I això, un cop les aigües de la política espanyola es posin a lloc, no es podrà obviar tan senzillament. Per molta brigada Aranzadi i TC que brandin, no poden evitar una realitat, i aquesta és que hi ha entre 3 i 4 milions de persones a Catalunya (contant els menors) que, com a mínim, volen ser consultats.
Ningú pot governar en democràcia contra una part -significativa- del seu poble, i això ho saben. Madrit sap que el "problema catalán" no es pot amagar sota la catifa ni dins el calaix, alguna cosa més que els tribunals estarán condemnats a buscar.
Acabo tornant a citar l'Ortega y Gasset i "el problema catalán". Doncs sí, tothom és conscient que "el problema" existeix i ni el Tribunal Constitucional ni les bravates de la Susana Díaz, en Mariano Rajoy i l'Albert Rivera acabaràn amb ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada