El panorama polític que deixen les eleccions al parlament espanyol del passat 20 de Desembre són francament interessants i el contexte en el que es mouen bona part de les converses i disseny d'estratègies de cares a intentar sortir de l'entotoll generat, encara més.
Un fet interessant a constatar, en base a les manifestacions de tots els interessats als darrers dies, és que, com a mínim, hem guanyat en transparència. Segurament com a conseqüència de la sortida de l'armari de l'independentisme Català, ara ja ningú -i perdoneu-me la vulgaritat- no està d'òsties. Durant un temps hi va haver qui "parlava Català en la intimitat". Durant un altre, hi va haver qui deia "apoyaré el estatuto que apruebe el parlament de Catalunya". Fins i tot, no fa tant de temps, a les eleccions del 27 de Setembre d'enguany, en una giragonça de final de campanya el PP de Madrit (concepte) sí, parlava en Català:
Uff, la veritat és que veure la Soraya dient en Català "Jo estimo Catalunya i estimo els Catalans" després de tot el que ha passat als darrers quatre anys em fa venir una esgarrifança, diguin-me descregut....
Bé, la qüestió però és que ara tot això s'ha acabat. Aquí el debat i les negociacions entre els partits espanyols, es centra en una part molt important, crucial diria jo, en assegurar la garantia i la continuïtat de la sacrosanta unitat d'Espanya. Quina llàstima. Quina diferència respecte de l'Espanya que jo he estimat i que encara estimo. Quina obscecació. Quanta ignorància. Quanta intolerància.
Ai las! No pensava jo pas que "cuatro separatistas trasnochados" haguessin de merèixer tanta atenció. Doncs sí. Fins i tot el Borbó que va substituir el caçador d'elefants va fer el 24 de desembre (la meva desconnexió borbònica és tal que des que la "casta" va fer plegar el caçador he deixat de seguir els discursos), un discurs inhabitual, des del Palacio Real, carregat de ranci patriotisme espanyol (feia autèntic mal de ventre de llegir l'endemà a la prensa), en el que la unitat d'Espanya i l'orgull de ser espanyol va ser l'eix central del discurs. De la corrupció de la germana i el cunyat, curiosament, ni una paraula.
Què vol dir doncs, tot aquest moviment? La primera cosa és que hi haurà una aliança sagrada per evitar que el Procés Català pugui progressar, fent tot allò legal i il·legal per tal d'impedir-ho (el senyor Mariano afirmava ahir, sense cap mena de coneixement de causa: "eso de la CUP es mala cosa"). La segona, i conseqüència directa de l'anterior serà precisament que si hi hagués finalment una decisió de la CUP (aquest diumenge) de permetre l'elecció d'Artur Mas, no m'extranyaria veure una "grossencoaliktionen" entre PP-PSOE-Ciudadanos per a lluitar contra l'infidel, contra Satanàs. A Madrit (concepte) ja se sent la pudor de sofre. En un extraordinari article ahir a L'Ara, Josep Ramoneda hipotitzava sobre aquest escenari.
Si això no passa, el resultat del 20D aboca de cap a unes noves eleccions i qui, de tots plegats ho té pitjor, és el PSOE, que té tants enemics dins del partit com fora, i una posició francament complexa. Si, amb l'abstenció acabés acceptant investir Mariano Rajoy seria el suïdici polític de Pedro Sánchez (mig difunt ja després del pitjor resultat de la història del PSOE des de 1976), si no ho fa tampoc li deixaran fer un pacte amb "Podemos" a menys que aquests renuncïin al referèndum...I en el cas de repetir les eleccions passaran com a mínim dues coses: el PSOE s'enfonsarà encara més (un canvi de líder per unes noves eleccions a primers de 2016 és impossible) a favor de "Podemos" i els "Ciudadanos" perdràn encara més suport a favor del PP. En fí, un altre escenari d'ingovernabilitat a curt termini està servit....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada