Dissabte al matí, fent encàrrecs en moto per Girona. Em trobo de pura casualitat en Toni Romero, un vell amic, company de "BUP i COU" i durant cinc anys més company de pis a Cerdanyola del Vallès. Vam compartir Bellaterra durant la millor etapa de la vida d'una persona, la universitària, i això crea un pòsit que queda per sempre malgrat els anys i els kilos.
Feia dies que nos ens veiem. M'aturo i comencem a parlar com si ens haguéssim vist abans d'ahir. És el que té la complicitat del pòsit. En Toni és periodista i fa l'Esportiu del PuntAvui. Un bon diari, ben fet, amb professionals compromisos que resisteixen com poden els envits de la crisi tan tecnològica com econòmica que ens ha tocat viure.
De què parlen dos lletraferits i politicoferits quan es troben després de preguntar per les famílies? Doncs d'això, de lletres, de política, d'actualitat, de periodisme. Parlem de periodisme. M'explica una cosa que trobo fascinant i extraordinàriament positiva, i és que l'explotació pròpiament del diari (és a dir, pura diferència entre ingressos i despeses) és positiva i aquesta és la clau per a la viabilitat econòmica de qualsevol empresa, i empreses que a més a més de generar molts llocs de treball, fan cultura i fan país, tener una prioritat per a mi màxima. Aquí discrepem, en Toni considera que hi ha d'altres sectors que són més prioritaris, però el meu punt de vista és que tothom te el dret i la obligació de tenir una feina i un salari dignes.
Seguim amb el periodisme (la meva gran passió frustrada). De fet la raó d'existir d'aquest modest blog és justament aquesta, la de poder fer de periodista/opinador, sense que ningú em marqui cap directriu i sabent que, amb independència que em llegeixin moltes o poques persones, les meves reflexions i disbarats no es queden en un calaix.
Coincidim precisament en que la transformació tecnològica i la crisi han convulsionat de manera irreversible el mitjà i la professió. Fem de taumaturgs (ben informats això sí) i postul·lem que els diaris de paper, de dilluns a divendres tenen els dies (dies) comptats. Només cal mirar el número de kiosks tancats a Barcelona els darrers anys. Contràriament però acceptem que el paper subsistirà el cap de semana i que la professió de periodista, malgrat que reconvertida (i retallada) continuarà sobrevivint, de forma més selectiva, sí, però també amb més dignitat.
Malgrat l'intrusisme, la globalització i el clientelisme hi continuarà havent la necessitat de fer i editar continguts, de filtrar, d'analitzar, de raonar, i per això, la feina del bon periodista continua i continuarà sent fonamental per tenir ciutadans amb criteri.
Amb gent com en Toni i els seus companys, el país és una mica millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada