El cop de puny

Tal vegada mai no s'havia parlat tant a Espanya d'un cop de puny. Potser no se'n parlava tant des de l'època de l'Urtain o el Pedro Carrasco.

El cop de puny ha permès la premsa, àvida de novetats i farta de tanta mediocritat d'una campanya previsible fins a la sacietat (en tot menys en els matisos dels resultats) hagi omplert pàgines i pàgines durant dos dies, més enllà del vídeo del cop de puny, que deu haver fet la volta al Món dues o tres vegades.

Em sorprenen diverses coses del cop de puny. La primera, per absolutament òbvia, és la pregunta típica i tòpica, però inevitable: "Com és possible que amb un cordó de seguretat com el que se suposa que un president de govern ha de portar -i més en campanya electoral- un fet així hagi pogut pasar?". Algú hauria de donar explicacions molt serioses, i no tinc pas constància que això hagi passat.

La segona, en positiu, és la molt bona reacció del Mariano: s'ho agafa bé, somriu, perdona al seu agressor i continua la campanya com si no hagués passat res (de fet, avui era a Tribuna Barcelona).

La tercera és que un estat modern i democràtic no pot permetre's que determinades coses com aquestes passin (els assessors de campanya haurien de fer la feina més ben feta).

Em pregunto si tot aquest enrenou però, és capaç de fer canviar el vot a ningú. Jo diría que no, però el diumenge les urnes parlaran. El cop de puny ha provocat un parèntesi en una campanya caracteritzada per la crispació, l'insult i el cos a cos, i si molt no canvien les coses, la convergència entre la pèrdua de vot del PP i la (cantada) del PSC, seràn compesades en excreix per la tendència in crescendo de "Podemos" i "Ciudadanos" amb la qual cosa, es vaticinen, com a mínim, tres forces amb una proximitat de vots d'al voltant del 20%.

Però jo sempre dic que la política fa estranys candidats de viatge.