L'altre dia un bon amic em demanava l'opinió sobre el "Procés". Em preguntava si s'havia "mort" i jo li deia que no, però que estava a la UVI. I és que efecivament no cal ser gaire fi analista polític per a reconèixer que l'anomenat "Procés" s'ha desinflat com el "sufflé" del que parlava en Pascual Maragall al Parlament de Catalunya ara fa uns anys.
L'ancestral característica definitòria dels Catalans com a col·lectiu humà i com a poble ha tornat a aflorar amb tota la seva potència. En els moments importants, transcendents, els Catalans hem estat sempre incapaços de posar-nos d'acord, sigui durant la Guerra de Successió, durant la Guerra Civil Espanyola, en relació al Barça, a Jordi Pujol o al sobiranisme versus l'unionisme.
En les setmanes que van seguir el 9 de novembre de 2014, on -recordem-ho- gairebé 2,5 milions de Catalans van sortir al carrer pacíficament i democràtica per anar a exercir un vot en una consulta de costellada, el curterminisme i la tactocràcia dels partits polítics ho va engegar tot a rodar.
Primer van ser les conferències (el president Mas va obrir l'olla sentint-se reforçat per una muntanya de votants), després les negociacions i finalment el ridícul, aquests darrer planetari, davant l'estupefacció i incredulitat dels ciutadans del carrer entre els que em compto.
La reacció tardana i forçada d'unes eleccions anticipades el 27 de setembre de 2014, i -de caràcter plebiscitari- no va contentar ningú, ni els propis polítics, que han acabat instal·lats en la desconfiança mútua, ni els votants, que se senten traïts, decebuts i confosos.
No es tracta d'invocar la màxima del PP sobre la decepció que s'emportarien els ciutadans que aposten pel separatisme, però sí de reclamar sentit comú, sentit d'estat, savoir faire i dignitat als nostres representants polítics. Siguin del color que siguin.
El que segrega tota la confussió generada i el que arriba al ciutadà del carrer, és el pòsit i la percepció que els polítics només van a la seva i només miren pels seus propis interessos (ni tan sols els dels seus partits sino dels seus interessos personals, per a perpetuar-se als càrrecs). I això, que és dolent en
general, ho és encara més en una situació com la que es viu a Catalunya.
En un moment en el que caldira generositat, diàleg i capacitat d'entesa, els nostres representants s'entesten en crear comissions d'investigació i tirar-se els plats pel cap.
El Procés no és mort perquè és molt transversal i està molt arrelat, però cal un lideratge polític que a hores d'ara no veig enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada