Avui la premsa es fa ressó que els funcionaris de l'Administració de l'Estat i les Administracions Públiques passaran a treballar 35 hores setmanals a partir d'abril de 2026, mesura que beneficiarà uns 246.000 funcionaris públics.
Des del sindicat UGT, ja s'han afanyat a reivindicar aquesta "gran victòria" que han celebrat com un "acord històric", que implica un còmput anual de 1.533 hores, cosa que implica una reducció de 109 hores, és a dir, un 7% de la jornada laboral anual. I això s'aplicarà, naturalment (d'aquí la gran victòria), no només sense reducció del salari sinó amb un augment salarial progressiu fins a un 11% d'aquí al 2028. Els motius de conciliació entre vida laboral i familiar són naturalment encomiables, però penso que es tracta d'un greuge comparatiu significatiu amb el col·lectiu de "la resta" de treballadors.
Només perquè es facin una idea conveni al que jo estic adscrit, el del sector tèxtil, annex 7, fibres, ens toca treballar 1.798 hores anuals, és a dir, 265 hores de més que els funcionaris públics. Nosaltres treballem 33 dies més l'any sense tenir els avantatges de feina "de per vida" dels funcionaris públics. El risc de treballar a l'empresa privada i de poder ser acomiadat d'un dia per l'endemà als funcionaris els rellisca plenament, de fet es fan un fart de riure si algú els en parla.
Recordo una conversa amb un alt directiu de banca d'una entitat líder a Catalunya, avui amb seu a València des del 3 d'octubre de 2017, un dia que vam coincidir en un esdeveniment, que m'explicava, entre d'altres, que un dels criteris positius importants a l'hora de concedir préstecs i hipotèques era el fet de ser funcionari de l'Administració de l'Estat o de la Generalitat. Ho entenc. Les entitats bancàries, averses al risc de forma estructural, et deixen només el paraigües quan fa sol, i moltes vegades te l'enretiren quan plou.
Un altre exemple palmari, que a mi em treu particularment de polleguera (al mateix nivell, pels que em coneixen, de la gratuïtat de l'autopista AP-7), és la reivindicació permanent del col·lectiu de mestres de Catalunya, uns altres que viuen fora de la realitat d'eixe món. Posem-hi xifres, llum i taquígrafs.
Un professor de secundària cobra de promig a Catalunya uns 40.600 euros anuals sense tenir en compte trienis, sexenis o complements (que n'hi ha uns quants), però a més a més, treballen 1.642 hores anuals, és a dir, 20 dies menys que els pringats que estem al conveni del tèxtil, però és que a més a més, no s'ho perdin, el mes de juliol, és suposadament de formació, i per tant té la consideració de laborable, però jo de mestres en conec uns quants, i puc dir empíricament que ben pocs són els que fan formacions al mes d'agost. Un cosí germà meu, al que estimo molt i tinc en alta consideració, em va dir un dia que va utilitzar el mes de Juliol per fer formació en jocs d'estiu, badminton, petanca i assimilats....així anem. Això sí, es tracta d'un dels col·lectius amb una incidència més alta de baixes per depressions, pobrissons meus.
El meu director financer, que té un fill de 7 anys, m'explica el grau d'estress dels professors de la seva escola, i és de jutjat de guàrdia. Cap a Sant Joan tenen preparada l'autocaravana, que ja no abandonen fins a principis de setembre (tothom recorda l'amotinament del col·lectiu quan la Generalitat va determinar començar les classes a primers de setembre...).
I no els parlo dels maquinistes del Semaf. L'escàndol que s'ha fet públic aquesta setmana sobre la falsificació de baixes mèdiques és probablement la punta de l'iceberg i com era d'esperar, la demanda d'explicions a RENFE ha tingut per resposta el silenci, com era d'esperar.
Potser algun dia, potser algun dia, hi haura una rebelió dels ciutadans de segona per a reclamar equiparació de drets. I si això passa, estaré completament alineat amb aquests ciutadans, dels que, en aquest precís concepte, me'n sento plenament part.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada