Frente Amplio: o el fracàs endèmic de les esquerres

Les esquerres hispàniques han tingut històricament dues grans característiques que les definit: la primera és una gran capacitat per a dividir-se i la segona una gran incapacitat per a posar-se d'acord. Hi ha només una excepció contemporània, i és el Frente Popular, que es va formar per a concòrrer a les eleccions generals de 1936, i les va guanyar (PSOE, PC, Acción Republicana, Unión Republicana i ERC entre els principals) amb un 56% dels vots.

No deu ser casualitat que ara, les "esquerres a l'esquerra del PSOE" es plantegin tornar-se a unir i que el nom de la coalicció comenci per "Frente". El Frente Amplio. Però en la meva modesta opinió, i estaria disposat a fer apostes, aquesta incapacitat de posar-se d'acord, jo diria que gairebé genètica de les esquerres farà que, a la pràctica, si aconsegueixen vertebrar totes les forces que composen aquest guirigall, no seran a temps d'articular una veritable coalicció amb possibilitats d'obtenir un resultat electoral que pugui ajudar a guanyar les eleccions a les esquerres.

De fet, per a un no iniciat, navegar per auqestes aigües es fa complicat. Hi ha Sumar, que és una plataforma que agrupa a dos partits polítics: Izquierda Unida i Movimiento Sumar. I llavors tenim Podemos, que fins on he pogut saber, no formaria, a dia d'avui part d'aquesta coalicció. Però també hi ha a nivell regional: Comuns, Compromís, Más Madrid, Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, Més per Mallorca i segur que me'n deixo algun. 

I llavors hi ha el serial/culebrot Gabriel Rufián, i dic Rufián perquè està molt clar que no es tracta d'Esquerra Republicana de Catalunya, ja que la direcció nacional del partit ha deixat molt clar que no vol saber res del "Frente Amplio". Gabriel Rufián va declarar a diversos mitjans el mes de desembre de 2015, literalment, cito les seves paraules: "En 18 mesos deixaré el meu escó per a tornar a la República Catalana". Suposo que es tractava d'una manera de dir que en 18 mesos Catalunya seria ja independent i que per tant ja podria tornar a casa. Però ni Catalunya és independent, ni ha tornat a casa (de fet va gairebé 10 anys tard), i ni tan sols parla Català al Congrés de Diputats en les seves intervencions.

La decisió d'ERC de qui serà el seu candidat a Madrid, que s'ha de prendre demà diumenge com a dia límit, mereixeria sense dubte un capítol a part. Només hi ha dues opcions: o en Rufián es queda a ERC i per tant abandona la seva idea (i dic seva perquè va ser ell qui, per primera vegada va suggerir un front ample d'esquerres) o es queda a Esquerra i s'ha d'empassar les seves aspiracions. 

ERC, un partit amb 95 anys d'història, el partit dels Presidents Macià i Companys, en cap cas repetirà el que va fer al 1936. Aleshores Espanya venia del "Bienio Negro" de les dretes i el President Companys era a la presó. Avui les circumstàncies són diferents (tot i que les "dues Espanyes" són més vives que mai, com ho van ser durant la dècada dels 30 del segle passat). 

És possible que d'aquí surti alguna cosa estable? En dubto. D'entrada perquè aquesta impossibilitat, repeteixo, genètica, de posar-se d'acord fa que aquí tothom de l'esquerra es vegui empoderat i capacitat per a liderar un projecte. Podemos va nèixer el 2014, només té 12 anys, i durant aquest temps ha passat de no existir a tenir fins a 45 diputats (2015) a quedar-se amb 5 el 2023. Izquierda Unida, el més longeu, el funda Pablo Iglesias el 1986 de les cendres del Partit Comunista, fa 40 anys, i el 2023 va obtenir 5 diputats (des dels 21 de 1996). Sumar és del 2023, fundat per Yolanda Díaz. Catalunya en Comú es funda el 2016 (Ada Colau).

Els "egos" dels personatges que lideren aquestes forces, les Ada Caolau, Ione Belarra, Yolanda Díaz, Gabriel Rufián, etc. dificulta encara més el lideratge d'aquest "Frente Amplio".  I el que penso sincerament és que l'únic que els interessa (també als altres, però a aquests probablement més perquè han fet de la política un "modus vivendi") és obtenir un escó, i quatre anys més de sou públic garantit. L'Ada Colau va dir, com en Rufián, que descartava tornar a la política institucional, ara, que no pot pagar el pis de lloguer, pobreta, explica que fa el pas "pel moment que estem vivint". Literalment, no tenen vergonya.

La credibilitat d'aquestes esquerres és tan baixa, que, segons una enquesta que publica avui "El País", per separat obtinidríem entre 5 i 7 diputats i junts en el "Frente Ampli" entre 15 i 19 diputats (9,5%), que seria un altre fracàs absolut.

Molt haurien de canviar les coses d'aquí al 29 de novembre perquè el "Frente Amplio" fos una opció amb possibilitat de treure una representació que, sumada als vots del PSOE i els nacionalistes catalans i bascos, pogués reeditar una majoria de més de 175 diputats.

29 de Novembre: un desenllaç inevitable

Crec que no hi havia alternativa a la convocatòria d'eleccions generals per part del president Pedro Sánchez. L'anomenat "bloc de la investidura" estava trencat des de feia molt de temps i la no aprovació dels decrets de l'habitatge al Congrés dels Diputats divendres de la setmana passada, no deixava cap mena de marge a Sánchez, segurament el més gran prestidigitador de la política espanyola contemporània.

Haver fet "com si no hagués passat res" hagués estat mancat de tota ètica política. Ningú, ni els seus, ho hagués entès. S'hi ha vist forçat, doncs. Potser ho tenia clar des del començament de tot aquest festival, que, tot sigui dit de passada, ha eclipsat, al menys parcialment, el gran problema que hi ha a Ceuta, que sembla haver quedat relegat a un segon (o tercer) terme informatiu.

Des de les esquerres -en particular ERC- s'esguerren els vestits atacant a Junts per haver fet descarrilar les forces progressistes, especialment el diputat Gabriel Rufián -que ja no sé si defensa els interessos d'ERC o els seus personals (més aviat m'inclino a pensar que en Rufián només s'interessa per sí mateix i per perpetuar-se en una feina que li permet cobrar molt treballant molt poc i sense haver de retre comptes a ningú)-, però si volen que els digui el que penso, el PSOE -i els seus aliats, sobre tots els de més a les esquerres- ha tingut gairebé dues legislatures, des de desembre de 2019, per a estudiar, proposar, negociar i legislar les reformes estructurals que calen a aquest país en matèria d'habitatge.

De fet, l'activitat legislativa del govern en aquesta matèria ha estat la tímida modificació de la Llei d'Arrendaments Urbans de 1994 mitjançant un Decret-Llei 7/2019 i la llei de 24 de maig del 2023 pel Dret a l'Habitatge, amb més bones intencions que efectes pràctics.

Pretendre legislar d'urgència perquè els crits del carrer en relació a la senyora de 87 anys que van desnonar fa 15 dies, amb llums, taquígrafs i càmeres de televisió han estat capaços de mobilitar col·lectius de la població que estaven relativament adormits des del 15 M, em sembla d'una frivolitat només digne dels polítics que tenim en aquestes contrades. No hauríem d'oblidat que a Catalunya, per aquest mateix fet (desnonaments) hi ha hagut els darrers quinze dies dos suïcidis, però això sembla que queda en segon terme. Interessa el relat de curt termini, les acampades a la Puerta del Sol i a Plaça Catalunya...

En aquest país tenim alguns problemes crònics en relació a l'habitatge: manca de sol públic, manca d'inversió en vivenda protegida (malgrat la llei de 2023), manca de protecció al petit propietari, creixement de la població via migració descontrolada que ha incrementat la demanda de forma explonencial,  situacions d'abús en les que paguen justos per pecadors...

Segons l'INE, hi ha 3,8 milions de vivendes buides a Espanya, i malgrat això molts propietaris no posen pisos al mercat de lloguer per por a abusos. 

Fer demagògia amb l'emergència habitacional és fàcil i surt barat, però tot i que es coneix l'origen del problema, no s'ha buscat un gran pacte d'estat per a començar a revertir la situació. Per què? Només hi ha una explicació:  pels interessos partidistes. La mirada de curt termini impedeix als polítics governar amb generositat i altura de mires. Ho sap tothom, ho diu tothom que té dos dits de seny però malgrat tot, tot segueix igual.

I ara què? Doncs si a Catalunya l'enquesta d'ahir de La Vanguardia mostra una situació hipotèticament ingovernable, amb un PSC a la baixa, una Aliança que recull el fruit d'un Junts en desbandada (de 35 a 16 diputats), que passaria de 2 a 30 diputats, i un creixement de Vox des dels 11 als 18 diputats, a Espanya la situació és una mica més clara, en la línia que molts vaticinen: les esquerres perdran les properes eleccions generals, i PP i Vox sumaran majoria absoluta. Sorpresa per algú? Diria que no, especialment en un entorn de polarització i radicalització en el que les esquerres han mostrat històricament una malaltissa incapacitat d'arribar a pactes duradors i de fer grans coaliccions que puguin governar seriosament.

Font: Europa Press 5/10/2026

Darrerament la demoscòpia a Espanya falla més que una escopeta de fira, però malgrat això, no sembla clar que l'Au Fènix Sánchez sigui capaç aquesta vegada de revertir una situació que, per molta manifestació que hi hagi al carrer, per molta amenaça de vaga general, està comdemnada per les moltes errades de govern (i per flagrants casos de corrupció) que s'han acumulat durant aquestes dues darreres legislatures. Arriba la dreta i l'extrema dreta, per a quedar-se una bona temporada.

F.C. Bayern de los Caídos

Els extremismes no tenen límits, i en països on la institució de justícia està clarament esbiaixada a favor de les dretes, aquests col·lectius se senten amb el més absolut dret a la impunitat. Aquesta màxima, que és certa sempre per a tots els extrems, ho és més en països en els que hi ha energúmens que diuen públicament: "El que pueda hacer, que haga", i a la Pell de Brau, una bona colla de jutges i fiscals s'ho han pres al peu de la lletra. El jutge Peinado per sort pel país, acabat de jubilar i sense possibilitat de retorn a la judicatura, n'és un exemple palmari.

Tot això ve a col·lació perquè llegia aquesta setmana s'ha fet viral una notícia en relació a un club de futbol amateur, que està inscrit en una lligueta de futbol 7 al barri d'Horta, a Barcelona, que es diu Mingorrubio Balonpié.

El nom de Mingorrubio potser no dirà gran cosa a molts lectors, però es tracta del cementiri on es van traslladar les despulles de Francisco Franco una vegada es va aconseguir treure'l del Valle de los Caídos. 

Que un club de futbol o del que sigui porti el nom del cementiri on està enterrat ara el dictador ja és tota una declaració d'intencions, però que a més a més l'escut del club hi porti a sota la inscripció "F.C. Bayern de los Caídos" supera els límits del que en democràcia es pot aguantar.

Naturalment, quan es grata una mica et tota aquesta pantoxada feixista,  s'acaba sabent que entre els integrants d'aquest equip hi ha el vicepresident de la província de Barcelona de Vox, Juan Cremades i el conseller del partit al districte de Sarrià, Carlos Oliva. Un altre dels membres és un exregidor del PP de Premià de Dalt, un tal Bernabé Ruffo. A tots aquests individus només els coneixen els seus familiars -gràcies a Déu- però se senten amb dret a "fer bromes" com posar sota l'escut del club "Bayern de los Caidos".

De fet, són tan ignorants, irrespectuosos i prepotents (això ho tenen els que gaudeixen amb la manca de llibertats democràtiques) que es permeten el luxe de rebaixar "la gravetat de l'assumpte, aludint que es tracta d'un joc de paraules "humorístic" comparable a d'altres equips amateurs que es "rebategen amb piulades a grans clubs internacionals".

Aquesta manca de respecte cap a la història d'un país que va veure en una guerra civil esfereidora, més d'un milió de morts en tres anys és quelcom que no s'hauria de tolerar, governi qui governi i se sigui de dretes o se sigui d'esquerres. A Alemània i a Itàlia, l'apologia del feixisme està prohibida per llei i penada amb presó. Aquí, pel que sembla, això és-utilitzant la cèlebre frase d'un usuari de Rodalies fastiguejat per la manca de qualitat del servei- "Can Pixa i Rellisca".

De què serveix la Llei de Memòria Històrica? De què serveix haver tingut familiars represaliats pel franquisme i d'altres dels que encara no se'n sap què els va passar  (és el cas de la nostra família, tant de la branca Burgell com de l'Alsina) si després després de 50 anys de democràcia el feixisme continua, impunement fent apologia del dictador Francisco Franco?

Jo penso que de ben poc. 

Maricarmen, Ada, oportunisme

Vagi per endavant que el que va succeir a Maricarmen Abascal que - no s'ho perdin- ja té una entrada a Wikipèdia, no hauria de succeir en un estat dit "de dret". Que una anciana de 87 anys, amb mobilitat molt reduïda i que arrossegava un litigi amb la propietat des de 2023 sigui desnonada de casa seva en camilla és una imatge molt lamentable.

Els desnonaments, d'altra banda, especialment aquells que afecten a col·lectius vulnerables de veritat, com aquest cas, entra directament en conflicte (fins i tot contradicció) amb el que estableix l'article 47 de la Constitució Espanyola de 1978 que diu literalment: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació".

Que el dret a un habitatge digne ha esdevingut un problema de primer ordre no només a Espanya sinó a molts països del món occidental és una evidència i que aquest problema és especialment molt greu a l'Estat Espanyol és una veritat innegable. Avui sentia a la ràdio un comentarista que deia que en molts casos l'única esperança de tenir un pis per a molt joves d'avui dia passa per l'herència del que puguin posseir els seus familiars, i això, en sí mateix, és un veritable drama.

L'especulació urbanística, la concentració de cada vegada més riquesa en cada vegada menys persones, la desaparició de la classe mitja de forma accelerada i la manca de legislació adequada per evitar aquests abusos (Llei del sol, Llei d'arrendaments urbans, etc) provoquen situacions indesitjades i molt injustes com el desnonament de la Maricarmen Abascal, les imatges del qual han donat la volta al món. Que Espanya esdevingui notícia d'obertura dels telenotícies mundials pels casos Ceuta i Maricarmen no deixa de ser una il·lustració força gràfica de l'estat en el que ens ha tocat viure.

I es ben trist que finalment els propietaris de la vivenda on residia Maricarmen Abascal hagin acceptat finalment que torni a casa seva només (o fonamentalment) pel rebombori mediàtic i la pressió que han fet la gent d'esquerres. Els propietaris, l'empresa Urbagestión Desarrollo e Inversión, no van fer ni més ni menys que aplicar la legislació vigent (LAU) de 1994. Que la situació és indesitjada, sense dubte, però també que qui hi ha de posar remei és l'administració pública, també.

No em sembla gens correcta la utilització partidista del ja anomenat "Cas Maricarmen" per totes les forces polítiques, que no han fet altra cosa que tirar-se els plats pel cap des de la setmana passada. 

El que no pot ser és que tots els partits polítics, tots sense excepció, utilitzin el cas com una arma llancívola per a tirar-se porqueria els uns als altres i acusar-se recíprocament de no haver fet res per a legislar per evitar aquests tipus de situacions, el ja famós "Y tu más".

Com amb tants d'altres temes capdals que afecten a un grandíssim col·lectiu de ciutadans i ciutadanes, els polítics haurien de tenir l'altura de mires, el sentit d'estat i la generositat política d'arribar a pactes molt amples per evitar els abusos urbanístics sobre tot per a les classes amb menys poder adquisitiu però també a sensu contrari, evitar els abusos dels de deixen de pagar els lloguers o les hipoteques tenint els mitjans per a fer-ho o els que ocupen il·legalment la propietat d'altri sense cap mena de respecte ni de justificació.

Calia arribar a la situació perversa que el Consell de Ministres hagi hagut d'aprovar avui d'urgència dos decrets llei (el PSOE ja ens té acostumats a trocejar una mateixa peca de legislació en diverses lleis per aconseguir els suports dels uns i/o els altres) quan han tingut anys per a legislar adequadament sobre aquest tema? Veritablement s'havia d'arribar al xantatge dels socis de Podemos i Sumar al Govern de no presentar-se al Consell d'avui si no hi havia un acord previ sobre el decret "Maricarmen"? Fa molta vergonya i fins i tot fàstic, però diu molt de la categoria de la nostra classe política, que fluctua entre entre la misèria moral i la misèria deontològica.

Hi ha eleccions a la vista i tots els partits polítics, tots, estan actuant amb curt terminisme electoralista. 

La vergonya i l'oportunisme són tan grans que avui mateix, oh casualitat! la senyora Ada Colau (sí, sí, l'ex-alcaldessa de Barcelona i la de la "flotilla de pacotilla" que va denunciar tortures per part de l'exèrcit israelià...), en una entrevista al programa "Cafè d'idees" de RTVE, ha explicat que ha hagut de deixar el pis on ha viscut durant més de 15 anys perquè "li costava arribar a finals de mes", ho ha dit literalment. 

La senyora, que no té ni un dit de vergonya ni dignitat, i que recordem-ho, va estar 8 anys a l'alcaldia de Barcelona amb un salari brut anual de 100.000 euros i després dos anys com a diputada de "Barcelona en Comú" de 96.304 Euros.  Suposo que per això es postula a tornar a la política, el refugi perfecte per a cobrar una nòmina pública sense haver de demostrar cap mena de capacitat.

Font: Newtral. Darrers salaris bruts anuals coneguts d'Ada Colau

La utilització d'un cas com aquest per part de les esquerres més dogmàtiques (i que menys toquen de peus a terra) fa tanta pudor que sap greu que hagin de pagar justos per pecadors, però amb una esquerra extrema liderada per personatges d'aquesta catadura moral, no sé si m'estimo més que guanyin les dretes.

La involució anticipada per dos genis

El juliol de 1954, l'escriptor Josep Pla va pujar a un vaixell de nom Virgen de Guadalupe en un creuer que el va portar fins a New York després de fer diverses escales a Galícia, Portugal i Cuba. Pla va quedar fascinat per la ciutat. Venint de l'Espanya grisa del franquisme i l'autarquia, la llibertat, la democràcia i la "modernor" de tot el que va veure allà el van deixar bocabadat.  "Qui no ha vist New York i la vida que s'hi fa o que s'hi pot fer, no pot comprendre res d'aquesta època", escrivia en una carta al seu germà Pere Pla.

Una de les coses que més el va fascinar i alhora preocupar, van ser "les màquines" i en particular, el televisor. De tornada del creuer Pla va fer 12 articles sobre la seva estada de cinc dies a la ciutat dels gratacels. En un d'ells escrivia a la revista Destino : "La televisión - que para mí era una cosa muy nueva y sin duda a ustedes les sucede lo mismo- es una manera de pasar el rato que excepcionalmente puede ser fascinadora pero que generalmente es muy aburrida...Desde la televisión, la lectura ha disminuido en los Estados Unidos por la razón de que mirar y, sobre todo, mirar pasivamente es más cómodo y menos fatigoso que imaginar, pensar o leer...(...). La televisión ha reducido las visitas, la conversación y las relaciones humanas, porque ello implica una distración fuerte y cómoda y, sobre todo, porque conversar -aun de las cosas más triviales- es siempre un poco más complicado que mirar unas imágenes, escuchar unos anuncios, ver unos paisajes, que a la larga invitan a dormir". 

Han passat 72 anys des que Pla va escriure això, però la vigència de les seves paraules és d'una actualitat aclaparadora. Si Pla fos viu i coneixés Tik Tok, Instagram, la resta de xarxes socials i la Intel·ligència Artificial escriuria coses no gaire diferents de les que va escriure quan va "descobrir" l'existència del televisor.

Ahir a El País, l'escriptora i periodista argentina Leila Guerreiro, parlava en un article de la novela de Kurt Vonnegut "Galápagos". La novel·la, que és de 1985, està escrita en una època en la que Ronald Reagan era el president dels Estats Units, i la guerra freda amb la Unió Soviètica semblava que podria fer esclatar una guerra mundial nuclear en qualsevol moment, el virus de la SIDA s'expandia sense control i els problemes medioambientals començaven a fer-se palesos. Han passat quaranta-un anys des de que es va publicar aquesta novel·la, i la vigència del relat també és aclaparadoramet premonitori.

Al "Galápagos", Vonnegut (es pot trobar a Casa del Libro o a Amazon), explica l'estat de la Humanitat d'aquí a un milió d'anys. En aquells moments l'espècie humana (Homo Minus Sapiens) s'ha tornat gairebé idiota i té el cervell del tamany d'un ratolí. En un dels passatges, Vonnegut escriu: "En relació a aquest desconcertant entusiasme de fa un milió d'anys de posar totes les activitats humanes possibles en mans de les màquines: Què podria significar sino un altre reconeixement per part de la gent de que els seus cervells no eren bons?".

Després de publicar el llibre Vonnegut va vaticinar: "Si les meves prediccions són errònies, tornaré tots els diners que guanyi amb el llibre". És més que evident que l'escriptor nord-americà era un altre visionari i que veint el que se'ns està tirant al damunt, tot i que va morir el 2007, no hagués hagut de tornar ni cinc, perquè la va encertar de ple. 

Si Kurt Vonnegut hagués conegut aleshores el "scroll infinit" probablement no hagués situat l'acció de la seva novel·la d'aquí a un milió d'anys sino abans de la fi del Segle XXI.

Un món gairebé distòpic

El que està succeint darrerament al nostre món denota una acceleració extrema de tot de fenòmens molt preocupants. 

Les notícies que, arreu del món els porten les catàstrofes generades pel canvi climàtic són ara constants i succeeixen a qualsevol part del món, amb conseqüències cada vegada més letals per als humans.

I com si es tractés d'una nova epidèmia, vivim una eclosió constant de notícies que posen la pell de gallina. Tot el que està relacionat amb la IA, per exemple, no deixa de generar notícies constants d'una disruptivitat mai vista anteriorment. Preocupa la concentració extrema de poder en poques mans per part dels nous oligarques tecnològics nord-americans i dels xinesos (aquests, degudament protegits i amparats per l'aparell de l'estat xinès), preocupa encara més la manca de regulació d'aquesta eina i les notícies gairebé diàries sobre prototipus que es salten els protocols pels que els han programat i actuen pel seu compte atacant sistemes de software i pàgines web. El darrer cas ha saltat a Austràlia aquesta setmana.

És igual o més preocupant la potencial (i en part ja real) la manipulació que els grans grups propietaris de les xarxes socials fan als nostres joves via xarxes socials. Manipulació que s'accentua amb la utilització de les eines de darrera generació que posar a la seva disposició la Intel·ligència Artificial. Només una dada que citava el New York Times la setmana passada: els oligarques tecnològics nord-americans, no deixen que els seus fills menors de 16 anys tinguin accés a les xarxes socials de la seva propietat. Tot un símptoma. 

El risc que la intel·ligència artificial crei ciutadans de primera (una ínfima minoria), rics i alliberats, i de segona categoria (una gran majoria), pobres i alienats, és un dels més grans perills que la humanitat afronta en aquests moments, gairebé al mateix nivell que les desigualtats socials, la pobresa extrema i la crisi de l'habitatge.

La situació geopolítica mundial tampoc permer albirar gaire esperances que la Humanitat avanci cap a la direcció correcta. Hi ha un llibre extraordinari, que he citat algunes vegades en aquest Blog, escrit pel gran autor austriac Stefan Zweig, periodista, dramaturg, escriptor i cronista d'una època (finals del Segle XIX i la primera meitat del Segle XX), que es titula "El món d'ahir" en el que retrata amb precisió quirúrgica la situació de pre-guerra de les dues grans compteses mundials. El més preocupant del que ell explica és que practicament ningú no ho va veure a venir. Dos o tres dies abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, estiu de 1914, la gent amb més diners de mitja Europa era de vacances als seus llocs  de costum, i al cap de molts pocs dies, austríacs, alemanys, italians, francesos, belgues es mataven sense cap mena de consideració. El mateix va passar abans de l'adveniment de la Segona Guerra Mundial: Neville Chamberlain no va voler veure el perill que representava Adolf Hitler, i fins i tot va signar un pacte amb Hitler el Setembre de 1938 que de facto lliurava la regió dels Sudets (antigua Txecoslovàquia) al dictador. Stepan Zweig, que era jueu, no va poder suportar tan de patiment. Es va exiliar al Brasil i va acabar suïcidant-se el 1942 juntament amb la seva dona.

Estem en un moment d'una criticitat més gran del que molts semblen voler veure. La guerra d'Ucraïna continua de forma totalment impune per a Putin. Els nord-americans són incapaços de guanyar la guerra als Iranians. Els drons russos (i avui mateix ja avions) violen de forma constant i provocadora l'espai aeri europeu. Els xinesos, que fan la guerra pel seu compte, veuen amb satisfacció com els americans estan quedant-se sense reserves de municions estratègiques. La manca d'un lideratge moral per part de la Unió Europea. Les crisis humanitàries a Gaza (que continuen amb la total impunitat dels soldats de Netanyahu), a Sudan del Sud, al Iemen...La corrupció política que sembla no tenir final. Els escàndols del capitalisme salvatge i dels fons voltors...

Tot plegat no fa tenir gaire motius per l'optimisme. Potser el fet que sigui als Estats Units aquests dies hi contribueix una mica.

Quan l'últim recurs és comprar vots

Ha sortit a tots els diaris, ràdios i televisions del Planeta. A la convenció del Partit Republicà a Dallas, Texas (feude de republicans armats fins les dents), Donald Trump, en un discurs delirant en tots els sentits, entre moltes altres animalades (que farien riure si és no que fessin por) ha promès públicament que, si els republicans guanyen el Congrés i el Senat a les "Mid-Term elections" del mes de novembre, lliurarà un xec per import de 5.000 dòlars a tots els ciutadans nord-americans adults.

I és que les coses no van bé per a Donald Trump i els republicans. I fins i tot un sonat extremista com ell n'és conscient. Les darreres enquestes de popularitat el situen en un promig d'aprovació als nivells més baixos del seu segon mandat. Una de les més recents, de la Universitat de Massachusets Amhers (31 d'agost) sitúa el percentatge d'aprovació en un 32% i un 64% de desaprovació. En aquest estudi es subratlla que un 66% dels ciutadans nord-americans estan en contra de les operacions militars a l'Iran. 

El "tracker" del diari New York Times (monitoritza periòdicament totes les enquestes d'opinió que es publiquen) li atorga un nivell de popularitat del 38%, pràcticament el més baix del seu mandat, segons aquesta font. 

Font: NYT

L'increment del preu de la gasolina (índex al que els nord-americans són especialment sensibles) o l'increment global de la inflació tot vinculat a la guerra d'Iran, està fent obrir els ulls als ciutadans dels Estats Units.

Una guerra que Trump es vantava de guanyar en un mes, ha demostrat que per molt poder militar que els grans països tinguin, els drons i la intel·ligència poden canviar les regles del joc (com estem veient a la guerra entre Ucraïna i Rússia). Al cap de 6 mesos de conflicte, cap dels objectius militars que els americans i israelians s'havien fixat (més enllà de l'assassinat del seu president) no han estat reeixits. 

Els problemes de l'exèrcit, amb falta de munició, destrucció de radars clau per part dels iranians i problemes greus al seu principal portaavions, es veuen agreujats per la direcció erràtica, dogmàtica i poc professional del Secretari d'Estat de la "Guerra", Pete Hegseth.

Vistes les circumstàncies, en una acció desesperada, Trump torna a tirar d'excentricitats i mentides per tal d'intentar revertir aquesta tendència i tria el que a ell, que no té principis, li sembla que funciona millor: la compra de vots. Corrupció institucional pura i dura.

Segons l'Oficina del Cens dels Estats Units, al país hi ha 269,7 milions de majors de 18 anys. Complir la seva promesa voldria dir desemborsar la impossible quantitat de 1.348.500.000.000 dòlars (un bilió -europeu- tres-cents quaranta-vuit mil cinc-cents milions de dòlars), xifra fins i tot difícil de dir. En l'hipotètic cas que això fóra possible (les complexitats logístiques per a la materialització d'un propòsit com aquest són elevadíssimes), com ho faria? Donald Trump no té ni de lluny un import com aquest, ja que la seva fortura personal s'estima en uns 6.500 milions de dòlars, és a dir, un 0,48% de l'import que ahir va prometre als ciutadans dels Estats Units si els republicans guanyen les eleccions.

I naturalment, ni en Donald Trump ni la seva família tenen la capacitat d'endeutament que els permetés fer front a la seva promesa. Conclusió ràpida? Ha tornat a mentir, una vegada més. Simplement no pensa complir la seva promesa (com tantes i tantes d'altres que ha incomplert).

I si per una més que improbable concatenació de circumstàncies ho pogués aconseguir (per exemple fent una campanya massiva amb els seus amics rics i oligarques tecnològics, que seria molt suposar) voldria dir que estaria pensant que mantenir-se en el poder li suposaria uns rèdits extraordinaris per la via de la corrupció i la informació privilegiada.

La bufetada de l'Informe PISA a Espanya i al món

No per ser un resultat sospitat, l'informe PISA que avui s'ha fet public, deixa de ser una enorme bufetada pel sistema educatiu espanyol (i en gran mensual, una bufetada mundial, un enorme toc d'atenció).  Espanya no només està per sota del promig dels països de la OCDE, sino que els resultats, en assignatures de Ciències, està al nivell més baix dels darrers 10 anys. 

Algú s'ho hauria de fer mirar. 

Els resultats de Catalunya s'han exclòs de la tabulació per tenir una mostra no representativa degut a una exclussió del 23,2% de la mostra, la qual cosa és un escàndol, ara bé, essent realistes, sense aquest percentatge d'exclussions, el resultat de Catalunya en Ciències es situa a 500 (molt per sobre de la mitja de la OCDE i immediatament per sota de Suïssa (501)). 

Potser tota aquesta mandanga de l'escosa inclusiva i no deixar ningú enrere ens ho hauríem de fer mirar. La nota més alta l'ha tret el Japó, amb uns aclaparadors 538 punts! (que ningú no em titlli de racista ni de classista, però al Japó pràcticament no hi ha immigració, i això no és una opinió, són fets i dades).

Els resultats mundials de l'informe PISA posen de manifest que, globlament, no anem bé. Als Estats Units  la comprensió lectora està al nivell més baix dels darrers 25 anys, i els resultats de matemàtiques els pitjors des de l'any 2000, segons publica a la seva edició d'avui el New York Times.

Estem en una situació de tempesta perfecta. Una concatenació de circumstàncies diverses ens han portat on som, i la mala notícia és que, com no s'hi posi remei ben aviat (ja fem tard), la situació no farà sino empitjorar.

I d'aquest naufragi col·lectiu tan impressionant no es pot culpabilitzar només els Governs, però aquests en tenen una considerable responsabilitat (el Departament d'Ensenyament, ple de mediocres funcionaris "wokes" -perdonin el barbarisme però escriuria barbaritats que encara se'm girarien en contra- ha estat un gran contribuÏdor). Escribia avui a La Vanguardia la Susana Quadrado: "Una primera i demolidora conclusió: el sistema educatiu produeix més deficiència que excel·lència. Una segona: ningú no assumirà responsabilitats" (...) "Per escriure-ho de forma més curta, el rigor, la disciplina i l'esforç se n'han anat a prendre vent i d'aquí plora la criatura".

Als nostres mestres, en la seva immensa majoria gran professionals (jo aquí faria dues categories: els que tenen des de 35 anys en amunt, que ho són i els més joves, que han estat formats i educats en aquesta cultura d'aquest bonisme que tan mal ha fet no a l'ensenyament en particular sinó al món en general) se'ls ha desposseït de tota autoritat, se'ls ha omplert les aules de més alumnes dels que poden gestionar i se'ls ha exigit absorbir alumnes que no tenen la mínima competència lingüística per seguir el ritme normal i se'ls ha abduït amb l'absurda necessitat de l'aprovat general. Mai un "no deixar ningú enrere" havia estat tan errat, tan curt-terminista, tan estupid.

I per acabar-ho de reblar, han d'aguantar a les classes ordinàries persones amb problemes de salut mental que haurien d'estar en aules d'educació especial (perquè no hi ha recursos, diuen, diuen...).

I aquesta situació estructural provocada per la mediocritat i l'estupidesa de la classe política que ha convertit un sistema que era d'excel·lència en un sistema d'absurd nihilisme, se li ha d'afegir el problema dels mòbils, de la manca d'interès (amb notabilíssimes excepcions) de la majoria de pares que continuen convençuts, per irresponsabilitat o ignorància, que l'escola ha de fer-ho tot en relació a l'educació dels seus cadells (m'explicava una logopeda amiga l'altre dia que pares dels seus alumnes tenen un vocabulari que difícilment supera les 100 paraules) i d'una intel·ligència artificial que ens ha esclatat de cop a la cara i a la que, de moment, ningú ha estat capaç de posar-hi fre, ni de regular-la de forma que sigui una veritable eina d'aprenentatge i no una arma de destrucció de l'esforç, la concentració, la recerca, la perseverança i l'esperit crític dels nostres joves.

Francament, no veig gaires motius per l'optimisme, i tan de bo, tan de bo, que estigui equivocat.

El cas de la Lindsay Clancy

El divendres va acabar (per dir-ho d'alguna manera) el judici que ha mantingut moltíssima gent dels Estats Units en un absolut nivell de polarització, com darrerament passa en política en aquest país.

Si algú encara no ho sapigués, que en dubto, estic parlant del judici de la Lindsay Clancy, la infermera de Massachussets de 36 anys a la que s'acusa d'assassinat dels seus tres fills que ha mantingut en suspens la societat nord-americana durant les darreres 7 setmanes.

No s'està jutjant en aquest cas si la infermera és culpable de l'assassinat, ja que això ella ho ha reconegut. Clancy va escanyar els seus tres fills de 8, 5 i 3 anys i després va intentar suicidar-se, sense èxit, llançant-se per la finestra, però amb aquest acte es va fracturar la columna vertebral i va acabar en cadira de rodes. 

El que es jutjava en aquest cas, i el jurat havia de fallar, era si la infermera era responsable dels seus actes, i si així hagués estat, la infermera s'enfrontava a una condemna de cadena perpètua o si la malaltia mental que patia (psicosi post part, una malaltia que va més enllà de la depressió post part) l'exonerava d'aquesta responsabilitat. En aquest segon cas, Lindsay Clancy hauria d'ingressar en un hospital psiquiàtric.

He començat escrivint que el judici no va acabar amb veredicte perquè els dotze membre dels jurat (format per nou dones i tres homes) no van aconseguir posar-se d'acord. Dels 12 membres, i després d'una llarguíssima deliberació que va durar 7 dies (38 hores), un d'ells no estava convençut de la no culpabilitat de Clancy. El jutge, fiscals i defensors van intentar tot el que van poder per arribar a un acord, fins i tot un recurs d'emergència al Tribunal Suprem de Massachussets, però malgrat tot el judici va acabar amb nul·litat.

Durant aquest mes i mig s'ha jutjat no el cas sinó també la precarietat dels serveis sanitaris als Estats Units, la poca atenció que es dona a les dones amb problemes de salut mental després dels embarassos, 

Aquest cas m'ha despertat un cas similar que vam tenir al barri de La Devesa de la Girona on visc des de fa vint-i-set anys. El desembre de  2015 una dona de 42 anys es va tirar d'un 13è pis del bloc del costat d'on jo vivia aleshores amb el seu nadó d'un mes, després d'haver llençat per la finestra primer l'altre seva filla d'onze anys. Va ser un episodi que em va frapar molt (i encara em frapa quan hi torno a pensar, com ara mateix).

Més endavant, el 2019, hi va haver un altre cas d'una mare de Vilobí d'Onyar que es va suicidar llançant-se des d'un pont de l'AP7 després d'haver matat les seves dues filles.

Als Estats Units, detractors i defensors de la Lindsay han seguit el judici amb passió i pel que sembla, el veredicte d'absolució era molt a prop (11 dels 12 membres del jurat), però sense unanimitat no hi ha sentència.

A mi em costa pronunciar-me perquè el cas és de molta complexitat, i les malalties que afecten la ment són matèria reservada i els nostres sistemes de salut no disposen en la immensa majoria dels casos els recursos per atendre tants i tants casos de persones que necessiten ajuda i no l'aconsegueixen.

Ara, també em pregunto per què això només passa en el cas dels humans. En la resta de mamífers, quan hi ha casos en els que una mare mata els seus cadells sempre es deu a causes que tenen explicacions racionals com ara escassetat de recursos, cries malaltes, amenaces ambientals,...Òbviament que el desenvolupament de la ment en el cas dels humans no té res a veure amb la resta de mamífers, però l'assassinat d'un fill em costa no només d'entendre, sinó també de racionalitzar.

La Linsday Clancy es podia haver suïcitat ella i deixar en vida els seus tres fills. Va enviar el seu marit fora de casa i va aprofitar la seva absència per a procedir amb no un, sino tres assassinats. Em declaro incapaç de jutjar i hauria de tenir molta més informació de base (com tenien els membres del jurat d'aquest cas) però com a mínim, no puc sinó expressar els meus dubtes respecte a si hi havia alternatives al crim que va cometre la infermera.

Farmejar Aura

Cada dia estic més convençut que l'estupidesa humana progressa de forma exponencial. 

No només estem cada vegada més polaritzats, sinó que estem governats en la majoria dels casos per idiotes o aprofitats als que només els interessa guanyar eleccions. I ja a molts països, estan governats a l'ombra pels oligarques de la tecnologia, com a la Xina i els Estats Units.

L'extrema dreta és una realitat a bona part del planeta amb polítics autocràtics manant als països més poderosos i més armats i el canvi climàtic està fent estralls a una velocitat de la que - tot i la calor extrema que no s'atura i els episodis de pluges, pedra i vent són cada vegada més freqüents - no en som o no en volem ser conscients. L´últim exemple és, després dels terratrèmols de Venezuela i Colòmbia la riuada al Nepal, conseqüència del desglaç accelerat de les glaceres de l'Himàlaia.

Però segurament els humans ens extingirem abans que el canvi climàtic o una guerra nuclear no acabi arrassant el planeta. Ho farem perquè els Sapiens Sapiens (segurament com a conseqüència d'una tecnologia a l'abast de tothom i sense manual d'ús via dispositius com ara els telèfons intel·ligents i les tauletes) estem involucionant des de fa alguns anys i les noves generacions estan ja pràcticament de facto en una situació del que jo anomeno analfabetisme cutural. 

L'inventor del "scroll infinit" va fer una enorme contribució a convertir bona part de la joventut del Segle XXI en esclaus d'unes eines que a més a més de manipular en favor de molts pocs (els nous oligarques tecnològics) són grans lladres de temps. Molts joves ja no llegeixen -més enllà de lectures obligatòries imposades per l'escola-, parlen entre ells més aviat poc (es comuniquen pels diversos xats de les plataformes i xarxes socials), no tenen referències històriques, ni culturals, ni literàries. 

I d'aquest analfabetisme cultural combinat amb la dependència malaltissa que generen les xarxes socials, en surten fenòmens com aquest que, aparegut com un bolet, s'ha extès com la pòlvora. 

Farmejar aura, com gairebé tot el que succeeix en el món digital té el seu origen en la cultura anglosaxona. Farmejar ve de l'Anglès "Farming" que vol dir aconseguir recursos per a utilitzar-los al món dels videojocs i l'aura, té diverses accepcions, la més extesa en Català i Castellà és la de ventijol, vent suau, però també ens ve al cap aquella radiació o camp magnètic luminós que envolta persones i objectes com un halo. I és d'aquesta segona accepció d'on ve el concepte actual d'aura que s'està fent universal: la d'una persona que té carisma, personalitat, que és capaç d'atreure i retenir l'admiració dels que l'envolten.

Doncs ja ho tenim. Buidor conceptual absoluta. Com ser "popu" o tenir el màxim número de "likes" a les fotos d'Instagram. De fet, farmejar aura ve a ser una evolució dels "popus" d'Instagram de només fa quatre dies. El fenòmen s'ha fet tan viral que fins i tot hi ha batalles de farmejar aura. Com les batalles de rapejar, o batalles de galls (que almenys tenien la virtud que hi havia una mica d'intel·ligència i talent per a preparar una cançó en directe) però molt més cutre i vulgar.

A les baralles d'aura, fenòmen que s'ha viralitzat a TikTok, es tracta de competir per a desmostra qui té més "aura", és a dir, qui transmet més personalitat i carimsa. Pel que he pogut veure, els guerrers de l'aura lluiten amb gesticulació, mirades desafiants, i altres ximpleries per l'estil. Les convocatòries són per xarxa social i a Catalunya s'està viralitzant. 

Serà una moda passatjera com l'estupidesa dels "Therians" (joves que se senten gossos, o gats, ocells i d'atres) o ha vingut per a quedar-se? Possiblement això segon. Més que probable que acabi en foc d'encenalls.

Sigui com sigui, si aquesta generació de therians i caçadors d'aura ens han de pagar les pensions, que Déu ens agafi confessats.

Les trampes del redemptor, la censura (La Vanguardia) i "La revancha"

Fa molts anys, tants com 27, jo era amb l'Anna a Puigcerdà i l'Adrià tenia quatre mesos. Corria l'any 1999 (octubre) i hi havia eleccions autonòmiques.  La Vanguardia tenia aleshores com a col·laborador (i encara durant uns quants anys més -des de 1988 fins a 2017) un gran columnista, el periodista asturià Gregorio Morán, que escrivia cada dissabte al diari una columna (mítica) que es titulava: "Sabatinas intempestivas". 

Morán, que venia del comunisme i de la lluita anti-franquista era un esperit lliure. En els temps de la premsa només escrita jo sempre m'esperava els dissabtes per a comprar el diari del que, de vegades, només llegia la seva columna. Jo algunes vegades discrepava de la seva opinió (sobre tot quan parlava -sempre en clau negativa- sobre el nacionalisme català), però sempre, sempre des del respecte per posicions absolutament ben documentades i raonades. Durant el mes d'octubre de 1999, i en coincidència amb les eleccions autonòmiques de Catalunya, Morán va fer un perfil de tots els candidats que concorrien a les eleccions, en ordre creixent de vots, essent l'últim article, el que havia de retratar Jordi Pujol, president de la Generalitat i candidat a la reelecció.

Morán va escriure l'article que s'havia de publicar el dia 9 d'octubre de 1999 que no va arribar a sortir a La Vanguardia perquè Grup Godó el va censurar. 

No he estat capaç de trobar tot l'article, però el més proper és un fragment que he trobat gràcies a l'ajut de la Intel·ligència Artificial (com a assistent de recerca és un 10!) i paradoxalment -la cosa sembla feta expressament- Gemini AI, m'ha remès a la següent resposta, que no puc evitar de reproduir aquí (disculpin la falta de modèstia):

Font: Gemini AI

Passo a continuació a reproduir la part final de l'article que he pogut recuperar:

"Para configurarse como un dios redentor, en la forma de un individuo cuyo don principal es el de ser un profesional en un país donde los diletantes surgen como hongos, fue necesaria la mala conciencia. Pujol no es un líder sino un empresario que se ha hecho a sí mismo y que constituyó una sociedad que se llama "President Pujol", cosa que nadie pensó hasta la década de los ochenta. A los hechos me remito. Y la mala conciencia genera un jugo que se llama doblez y ahí Pujol es un maestro. ¿Cuál es el secreto mejor guardado de un tramposo? Que nadie crea nunca que hace trampas.

La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de su señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo.

Y esta doblez pujoliana, que es el privilegio mejor guardado del olimpo, ha cimentado el denominado oasis catalán al que me referí en las anteriores elecciones autonómicas después de un par de desayunos personales con el President."

Tot això ve a col·lació perquè el que succeia el 1999 continua succeint a l'actualitat. 

Hem sabut darrerament que un altre reputat columnista i col·laborador de La Vanguardia, el notari Juan José López Burniol, ha estat convidat a deixar la seva col·laboració al diari després de...20 anys! per un article que no va ser publicat ja que els editors del diari el van censurar i que es titulava "La revancha".

El que era possible durant bona part del Segle XX, és a dir, practicar la censura d'opinió,  és totalment impossible al Segle XXI. En el món de la comunicació immediata, les "fake news" i un món hiperconnectat, la censura és quelcom tan impossible com posar portes al cel. 

I tot i que alguns mitjans de comunicació (com per exemple el diari Ara, sorprenentment) han estat a favor de censurar l'article (en una opinió de David Miró totalment respectable però que no comparteixo), amb l'argument que reprodueixo de forma literal (del seu article de 24 d'agost), no puc estar d'acord amb cap mena de censura:

"(...) L'últim exemple ha estat el del notari Juan José López Burniol a La Vanguardia. En aquests casos crec necessari fer pedagogia per explicar per què és una obligació dels diaris exercir la censura. Els mitjans tenen una línia editorial, que s'expressa a través dels editorials, i després tenen una línia editorial ampliada que dibuixa un marc que comprèn tot el que és publicable en aquell diari. La premissa és molt clara: un mitjà no té per què coincidir amb l'opinió dels seus articulistes, però sí que té una responsabilitat social davant la societat i, per tant, ha de decidir de quines idees vol fer ser altaveu i de quines no".

López Burniol, que recordem pels qui no ho saben que tot i ser un personatge molt "d'ordre", com a bon notari i en conseqüència home de dretes (no he conegut cap notari d'esquerres i de notaris en conec uns quants) va signar un manifest en contra de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya (26 de novembre de 2009).

Però a l'article censurat López Burniol planteja que a Espanya hi ha des de fa anys una polarització creixent que defineix com a "guerra civil híbrida", és a dir, una fractura social provocada pel bloqueig institucional i la divisió de la societat en dos blocs irreconciliables, com va succeir en els fets i circumstàncies que van conduir al cop d'estat de 1936 i a la posterior Guerra Civil Espanyola.

López Burniol augura que aquesta confrontació, sempre present, es va agreujar durant el mandat de Rodríguez Zapatero i s'ha fet més gran amb Pedro Sánchez. Fins i tot arriba a plantejar que la idea subjacent és que la crisi del sistema podria acabar en una Tercera República plurinacional i confederal que constituiria la fi d'Espanya com l'hem coneguda des de fa cinc-cents anys.

Respecto l'opinió d'en David Miró, però tot i així, jo, si hagués estat l'editor de La Vanguardia, hagués publicat l'article primer, i en tot cas després, invocant diferències irreconciliables amb la línia editorial del rotatiu, hagués fet fora López Burniol. Però com diu la dita castellana: "Cada maestrillo tiene su librillo".

Jo, per a qui ho vulgui llegir, i fer-se'n una opinió, els deixo l'enllaç on podran descarregar-se l'article i jutjar per vostès mateixos, si no ho han fet ja, però l'article està disponible a diferents mitjans (amb l'autorització de l'autor, entre d'altres a El Periódico i The Objective, mitjà per cert, en el que va col·laborar Gregorio Morán quan va ser expulsat també de Crónica Global i Vozpópuli...).

https://theobjective.com/medios/2026-08-24/lopez-burniol-sale-vanguardia-censura-columna-critica-sanchez/

Ona (2012-2026): In Memoriam

Els meus lectors habituals saben que durant els anys que fa que escric "Reflexions de Taverna" he fet vàries dotzenes d'epitafis, sempre sobre persones que havien estat molt properes a mi (com el del meu pare, per exemple).

Mai però, havia escrit l'obituari d'un animal de companyia. Ha arribat el dia. Avui aquesta tarda, amb la meva mare, el meu germà, el meu fill Adrià i el meu nebot Blai, ens hem acomiadat de la que ha estat la nostra gossa durant els darrers catorze anys de les nostres vides. 

Per a nosaltres és un tram petit, pels meus fills i el meu nebot, ha format una part important de la seves vides. Hi ha estat gairebé sempre, pràcticament des que tenen ús de raó, l'Ona ha estat un membre més de la família que ens ha acompanyat a totes les celebracions familiars: aniversaris, Nadals, festes majors, caps de setmana, vacances. 

El problema o la paradoxa de voler tenir una mascota (i a la nostra família no hem estat mai d'humanitzar-les, que aquesta és una altra història) és que saps que per probabilitat estadística, la sobreviuràs gairebé sempre, i això, malgrat que un només hi pensi de tan en tant, genera un cert neguit, perquè saps que arribarà el moment que aquest animal de companyia, que ho vulguem o no, acaba esdevenint un membre més de la família (en particular els gossos, no tant els gats o altres mascotes) acabarà marxant abans que tu.

Jo vinc d'avis materns de pagès i per tant gats i gossos han estat sempre presents a la meva vida des de ben petit, i quan vivia a Palamós i anava al Vedruna, el meu avi Miquel ens va regalar un setter irlandès de pura raça al que li vam posar Dick. D'aquell setter en tinc grans memòries. Era jove, nerviós, pura energia. Recordo que sortíem a passejar a la platja de Palamós i ell em passejava a mi. Era però d'un fidelitat excepcional. En tinc un altre record imborrable. Es posava sota el meu escriptori quan feia els deures al vespre i jo li posava els peus sota la panxa. Aquella sensació d'escalfor, especialment durant l'hivern era molt reconfortant. En Dick però no ens va durar gaire. Dos anys a tot estirar. Se li va girar l'estòmac en alguna cabriola que va fer i el veterinari no li va poder salvar la vida. Des d'aleshores la meva mare va adoptar un gat de carrer i vam tenir una altra gata també de raça, la Suki. Però cap altre gos. 

Amb el meu germà vam decidir regalar un gos a la meva mare quan es va morir el meu pare. Vam pensar que tal vegada l'ajudaria a fer la solitud de més bon portar. L'Ona va néixer el 5 d'abril de 2012 a Barcelona i el meu pare va morir 20 dies després, el 25 d'abril de 2012. A la meva mare li vam regalar el dia del seu aniversari, el 13 de juny. Al començament el que nosaltres ens pensàvem que seria una gran alegria per ella va ser com una petita decepció perquè la meva mare, que és persona d'ordre i responsabilitat, no volia negligir en la cura de la gossa i això comportava molta feina.

Vam arribar doncs a una solució de compromís que va consistir en que jo la tindria de divendres a diumenge i la meva mare la resta de la setmana. I la solució va funcionar. L'Ona va acabar esdevenint una més de la família. Amb ella, gran amant de l'aigua, com tots els Golden i Labrador, hem nedat a Castell, a La Fosca a Roques Planes...Hem pujat a la Tossa d'Alp, hem estat a les pistes d'esquí de Masella, La Molina, Cerdanya francesa. Hem dormit a Brangoly, hem anat de vacances al Pirineu, a França...

Els darrers anys però, amb una displàssia de caderes que anava fent-se més gran, primer lentament i després més de pressa, la meva mare se la va quedar de forma permanent a casa seva. Les seves cures i la seva disciplina horària i en alimentació li han permès una longevitat força excepcional en un Retriever de pura raça. Aquest cap de setmana passat però, el seu organisme va dir prou i avui li hem aplicat sedació terminal. Ha mort sense cap patiment innecessari envoltada dels que tan l'hem estimat.

Com tots els Retrievers, l'Ona era una gossa molt intel·ligent i amb un sentit de la fidelitat a la família molt accentuat. Era agraïda i disciplinada, i com tots els de la seva raça, es moria per menjar. Sense un estricte control, hagués menjat fins a reventar. 

L'Ona ha estat una molt bona companya, una gossa forta, que fins i tot amb les cames del darrere pràcticament mortes els darrers mesos continuava aixecant-se de forma miraculosa per la seva gran voluntat. Aquest cap de setmana passat vaig poder passejar amb ella i la meva mare a primera hora del matí, tant el dissabte com el diumenge. 

L'Ona ens ha donat molt i sempre més la portarem a la memòria.

Ona: 20 de juny 2012

Ona: 10 de maig de 2020

Ona: 31 d'Agost de 2026

Quan la justícia s'imposa

Ahir vam conèixer la notícia de la mort al centre hospitalari d'una presó de La Haia del criminal de guerra serbi Ratko Mladic (conegut com "el carnisser dels Balcans") a l'edat de 83 anys, condemnat a cadena perpètua pel Tribunal Penal Internacional per a l'antigua Iugoslàvia. Aquest tribunal va ser creat ad hoc l'any 1993 a instàncies del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per a jutjar els criminals de guerra de l'antigua Iugoslàvia. Una bona iniciativa. De les poques en les que les Nacions Unides ha actuat com una veritable representació dels valors que caldria defensar com a éssers humans.

Aquesta mateixa cort va jutjar l'ex-president serbi Slovodan Milosevic i el líder polític dels serbis de Bosnia Radovan Karadzic.  El primer va morir a la presó abans de la conclusió del judici i el segon va ser condemnat a cadena perpètua, on diria que encara hi és.

Radko Mladic durant el judici. Font: NYT/Getty Images

Han passat 30 anys des d'aquella guerra que hauria d'avergonyir tots els governs europeus de l'època i la mateixa ONU i els Estats Units que no van decidir actuar fins a la constatació que la massacre de Srebrenica el 1995 en la que com a mínim, i, els serbis bosnians van assassinar 8.000 homes, joves i nens (executats amb les mans lligades a l'esquena, com després es va saber) sense que les forces dels Cascos Blaus de l'ONU desplegats a la zona, sota comandament holandès, ho impedissin. Simplement van girar el cap cap a l'altre costat. Com a Europeus la vergonya del que va passar encara ens hauria d'estar generant malson.  

Diuen alguns periodistes experts en aquesta guerra que Mladic, abans de començar les execucions sumàries de ciutadans bosnians, va citar el comandant holandès de les forces de pau de les Nacions Unides que protegien la comunitat musulmana a la regió de Srebrenica i el van portar a una habitació on hi havia un porc lligat. Mladic va ordenar els seus homes degollar el porc davant el comandament holandès i, amb el terra ple de sang del porc va dir-li: "així és com tractem els nostres enemics". Tota una declaració d'intencions. Malgrat tot, els cascos blaus holandesos de l'ONU van ser còmplices d'aquell extermini per omissió, que pel cas, és el mateix que si n'haguessin estat partíceps.

Abans de la massacre, Mladic va prometre venjar la conquesta de Sèrbia per part dels Turcs Ottomans alguns segles abans (els nacionalismes extrems no porten mai res de bo a les societats en les que viuen, ans al contrari, i això és així també per a Sèrbia -la gran Serbia que volien construir Mladic, Karadzic i Milosevic) . I durant un període de 10 dies els seus homes van perseguir, capturar i executar de forma sumària milers de ciutadans bosnis musulmans. Ningú no va fer res per impedir-ho. Els cossos dels homes assassinats es van enterrar en foses comunes que es van començar a desenterrar l'any 1996. 

Ho he explicat diverses vegades en aquest blog en alguns articles de ja fa anys. L'any 1991 jo estava fent un curs de perfeccionament d'Anglès a Londres el mes de Juliol (uns mesos abans d'anar-me'n als Estats Units a treballar i a estudiar) i en el meu grup de treball hi havia una bòsnia musulmana i una sèrbia bosniana. En les classes de debat polític vaig veure -molt abans que no comencés la guerra- que la convivència a Bòsnia, una vegada ja no quedava cap llegat de l'unificador de Iugoslàvia, Josip Broz, "Tito", mort l'any 1980, senzillament no era possible, perquè l'odi entre els serbis i els musulmans bosnians era tal que vaig augurar, molt abans de l'esclat del conflicte, que allò acabaria molt malament).

I així va ser. Les creixents tensions entre el serbi Milosevic, el croata Tudman i el bosnià Izetbegovic van acabar desenvocant en les declaracions d'independència primer d'Eslovènia i després de Croàcia (amb el reconeixement de la Unió Europea). A partir d'aquí, els serbis, que no van acceptar mai que el desmembrament de la Iugoslàvia de Tito acabés convertint el poble preeminent  de la República Iugoslava en una regió escindida i debilitada, van fer tot el que van poder ("el que pueda hacer que haga"), per a revertir l'estat dels fets. Els serbis van impulsar el setje de Sarajevo (1992-1996), el més llarg en temps moderns, on a causa del foc d'artilleria des dels turons circundants i el foc dels franctiradors (com he explicat en aquest blog hi ha una peça paral·lela d'italians rics que pagaven fortunes per a venir a Sarajevo els caps de setmana per a fer "tir al plat". Es deia que els nens i les dones embarassades tenien un preu de 100.000 euros la peça...) van morir més de 10.000 persones.

Que la mal anomenada Comunitat Internacional fos capaç de crear un Tribunal Penal amb la finalitat única de perseguir, capturar i condemnar aquests psicòpates tingués èxit és un fet -rar- del que els que ens sentim part d'aquest Planeta com a éssers humans n'hem d'estar orgullosos.

Si l'estat de la qüestió política fos ara el mateix que hi havia quan es va constituir aquest Tribunal Penal, ara hi haurien odres de cerca i captura per a molts polítics que no mereixerien estar en llibertat: Putin (aquest ja la té), Netanyaju (aquest ja la té), Erdogan, Xi Jingpin, Donald Trump, i un llarg etcètera...

Font: Getty Images. Wikipedia. Srebrenica 1996