Armes químiques

L'enrenou provocat per la guerra civil a Síria és un embolic -i un polvorí- de molta consideració en el que, una espurna mal apagada o una explossió mal dirigida por acabar encenent un foc que posi en perill l'estabilitat del planeta.

 

D'entrada em costa d'entendre que en una guerra civil que fa dos anys que dura, que segons l'ONU ha causat més de 100.000 morts, 5 milions de desplaçats interns i 2 milions d'exiliats, tot just ara l'anomenada "comunitat internacional" es desperti invocant línies vermelles que s'han creuat. Deu ser que no hi ha petroli i que hi ha poc gas. O sigui, el món civilitzat permet que els sirians es matin entre ells mentre utilitzin armes convencionals, sigui metralletes, sigui morters, obusos o bombes de fragmentació disparades per l'aviació d'aquest noi amb cara de dolent que es fa dir Bashar al Assad.  I amb això no vull justificar res, però si es gasejen 1.300 persones amb gas sarin s'esdevé l'hecatombe.

 

Home, tot això merita alguna reflexió (tavernària, és clar). El dictador Bashar fa cara de ser una mica menys trempat que el dictador pare, el Hafez al Assad (força més sanguinari però també força més subtil que el fill), però no pas tan tronat com per ignorar que els nobles i ètics occidentals li aturarien els peus si es podia -ni que fos remotament- associar un atac amb armes químiques amb el règim sirià.

 

Francament, em costa de creure que Bashar al Assad hagi gasejat la seva gent, no perquè tingui segurament un alt concepte moral sinó perquè com aquell de Mediamart, "no es tan tonto", com per a firmar la seva sentència de mort.

 

Si el conflicte fora, diguem-ne "normal", amb fronts clarament definits i una guerra entre dos grups identificats que defensen interessos contraposats, segurament les coses serien més fàcils d'entendre, però a Síria, com escrivia l'altre dia el "New York Times", hi ha tants focs creuats i tants interessos contraposats que no se sap ben bé qui defensa què. Els iranians, enemics de tot allò que fa olor d'occidental, defensen un dictador que té com a model d'imatge la barba afaitada i el vestit amb corbata, i les seves dones difícilment es distinguirien d'una europea o nord-americana. Els salafistes, que reben el suport d'Iran a Egipte, dónen suport a l'oposició. Els Qatarís, amics dels Iranians però amb bases americanes al seu territori, financien l'armament d'una oposició dividida en múltiples grupúsculs. Israel es manté, de forma inexplicable, com observador a segon nivell, sense piular. Els russos i els xinesos, amb tal d'anar contra els Estats Units, es postulen a favor del dictador.  I els francesos, amics històrics del règim sirià, van ser els primers en reconèixer l'oposició i estan fent mans i mànigues per intervenir al costat dels americans. Un embolic monumental.

 

A la història -i memòria- recent hi ha totes aquelles armes de destrucció massiva a l'Irak, aquelles que el senyor Aznar defensava que calia trobar i destruir. La coalicció aliada va intervenir, va arrasar el país, va acabar amb Sadam Hussein i ha deixat un llegat que és infinitament pitjor que quan vivia el dictador irakià. Els britànics, que de la mà del penós Toni Blair ja es van enganxar els dits, han votat al seu parlament la no intervenció, un gest que torna de parlar de la qualitat democràtica d'aquell país, que ens porta anys i anys d'avantatge.

 

D'entrada el que semblava un atac imminent la setmana passada, ara és un corri-corri per a veure qui troba la proba que pugui, inexorablement associar el -pressumpte- gasejat, a l'exercit del dictador i obtenir l'aval de l'opinió pública i el seu parlament.

 

En resum, un lamentable espectable que depèn de com es gestioni, pot arribar a acabar molt i molt malament.