Tercera via

En la meva opinió hi ha dues lectures possibles al paper que fa en Duran i Lleida en tot aquest procés.

 

Una opció és que, Duran tal vegada està fent un paper d'absoluta incoherència i deslleialtat amb Convergència i el President de la Generalitat de passada (al Pacte de Legislatura amb Esquerra Republicana, tant Convergència com Unió el van subscriure), i -com ens té acostumats- va per lliure intentant mantenir perfil propi diferenciat del de Convergència, i provant d'estar posicionat en "terra de ningú" per allò que pogués passar, en un esperit de supervivència altament desenvolupat durant més de trenta anys de carrera política.

 

Hi ha qui està fermanent convençut d'aquesta opció, afirmant que no és casual la carta de Duran a La Vanguardia justament un dia abans del debat de política general al Parlament de Catalunya. La veritat és que Duran ens té tan habituats a les seves ambigüetats que aquesta possibilitat és una opció absolutament coherent. Si això es confirmés, a Convergència només li quedaria l'alternativa de trencar la coalicció. De fet, hi ha moltes veus convergents (i cada vegada més no convergents) que postulen que la unió d'ambdos partits és "antinatura" i que cal trencar-la el més aviat posible. Jo, a títol personal, si hagués de donar un consell a Convergència, els diria que efectivament és hora de trencar pactes i ser el màxim de coherents. Això de la democràcia cristiana no he acabat d'entendre mai que caram vol dir. No sé, de fet, com es pot barrejar religió i política amb tanta frivolitat.

 

L'altra opció, de més alta volada, és la d'aquells que postulen que tot això està totalment estudiat i pactat entre Mas i Duran (i de fet es defensen en el fet que ambdós partits van firmar el Pacte de Legislatura en el que s'explicitava clarament la defensa del "dret a decidir") i que només és una tàctica negociadora en la que Duran no fa altra cosa que fer de "poli dolent". Tan de bo tinguessin raó els que defenses que Duran és coherent i just amb el seu soci de coalicció.

 

Si ho mirem sense passió i amb pragmatisme (alguns del meus amics em podrien pelar per això que escriuré a continuació), la Tercera via de Duran no és cap bestiesa. Mas, un home d'empresa que fa de polític però que ni és polític ni entén els tempos de la política, estaria en aquest escenari defensant postures maximalistes (de comú acord amb Duran) per a aconseguir:

- Pacte fiscal (altrament anoment concert econòmic. Em pregunto: per què no comencem a dir les coses pel seu nom?)

- Sobirania en materia d'infrastructures (vital per la cometitivitat del país) i en cultura, llengua i ensenyament (s'hauria acabat el malson de Wert, de Bauzá, de De Cospedal) i tant altres.

- Representació directa de Catalunya als estaments internacionals (Banc Mundial, FMI,...).

 

Jo no és que em vulgui vendre per un plat de mongetes, encara que siguin del "ganxet", però si amb això anterior aconseguim defensar els interessos dels nostre peatges, de la nostra caixa i de la nostra llengua, doncs home, no ho veig una tan mala situació.

 

El problema és que les expectatives són tan altes que qualsevol diferencia amb els plantejaments incials  s'ha d'explicar i justificar molt bé. Però jo invoco el pragmatisme i faig via, i admeto que en una situació acceptada per Espanya del que defensa Duran, potser jo també m'hi apuntaria.