Si una cosa em faria veritablement por, pel que suposaria de ruptura de la convivencia (un dels darrers llegats que sobrevieuen en el -un dia- malanomenat "Oasi Català" seria la polarització de la societat catalana en dos blocs enfrontats i irreconciliables.
Seria un fracàs estrepitós de Catalunya com a país, com a terra d'acollida, com a territori d'integració, com a poble mestís que ha esdevingut amb els anys una entitat amb personalitat pròpia, diferent de la resta de territoris ibèrics, com a poble en el que -malgrat el que pugui escriure de forma interessada i mentidera determinats rotatius madrilenys- la convivència és un exemple amb independència de l'idioma amb el que es parli, de la ideología política que es tingui i del partit al que es voti (o no voti).
Les forces polítiques i mediàtiques contràries a l'exercici del dret a decidir, abanderades per la senyora Maria Dolores De Cospedal (l'acabo de veure al 3/24 francament desmillorada; pel que es constanta, el cas Bárcenas no li acaba de provar), davant l'absència d'aquella "minoria silenciosa" que encara busquen i que segurament no aflorarà a les manis patriòtiques del 12 d'octubre, intenten generar-la per la via de la calumnia, l'amenaça i la distorsió (quan no directament mentida). "El Mundo" hi contribueix directament posicionant-se a favor d'Albert Rivera (sense complexes), aquí ahir dedicaven l'editorial.
El problema que hi veig és allò de que una mentida o provocació amplament repetida acaba esdevenint veritat. Ciutadans que viuen en pau amb els seus veïns, parlin la llengua que parlin i se sentin com se sentin poden acabar posicionant-se en un joc que no és el seu (això és vàlid tant pels uns com pels altres) i tot de cop veure com la convivència, aquest bé tan preuat, acaba deteriorant-se de forma irreversible i molt, molt ràpida.
Recordaré tota la vida quan era a Londres, al 89, estudiant anglès un estiu i a la meva classe hi havia, entre d'altres, una noia sèrbia i una altra de croata. Pels estrangers, la guerra a Iugoslàvia ni tan sols s'albirava. Aleshores jo em pensava que la Iugoslàvia que Tito havia construït era una realitat monolítica en la que tots els seus ciutadans convivien com bassa d'oli. Res més lluny de la realitat. Després de compartir classe de conversa amb aquelles noiescada tarda durant una setmana en vaig tenir prou per entendre que allò de la Iugoslàvia, exemple en altre temps d'eficàcia comunista a la Europea, era un veritable polvorí en el que es creuaven odis atàvics que feien que ni tan sols el respecte fos un valor gaire respectat. I així va acabar tot plegat.
Aquesta és la por. Si es vota, passarà el que passi, però al menys hi haurà un resultat, que, per ajustat que sigui, els perdedors (una vegada ben definides i aprovades per tots les regles del joc) hauran d'acceptar i respectar i els guanyadors hauran d'administrar amb generositat per evitar una erosió de la convivència. Així es va fer a les republiques bàltiques, i a Txèquia i a Eslovaquia, i a tans altres llocs.
Si el nacionalisme espanyol insisteix en dividir, i ho aconsegueix, serà la gran fallida de Catalunya, i en definitiva dolent per a tothom. Ja només els falta cridar en Duran Lleida perquè els faci d'Ambaixador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada