Via Catalana

Aquest mes d'agost, el dia de Santa Maria, vaig tenir l'ocasió de participar en un assaig de la cadena humana de la Via Catalana, a la platja de Sant Antoni. Em va sorprendre que a cada cinquantena de metres, a la sorra de la platja hi hagués plantada una estelada, però francament no en vaig fer massa cas (senzillament no hi vaig pensar). Estava jo tranquil·lament jugant a paddle platja amb el meu fill petit, quan de sobte va apareixer un personatge amb un megàfon cridant consignes contra els Borbons i contra l'Espanya que ens escanya. El personatge era curiós i feia molt de riure. Amb en Marc vam seguir jugant a paddle.

 

Però de sobte, quan es van fer les dotze del migdia, algú de la organització va cridar una consigna i de forma molt i molt espontània (sorprenentment espontània, diria jo que hi vaig ser-hi i ho vaig viure) la majoria de la gent de la platja es va anar aixecant i agafant-se de les mans. Ho vaig trobar extraordinari, sobre tot pel component cívic i espontari de la manifestació. No exagero si dic que més del 90% de les persones que eren a l"'espigó de l'amistat" es van afegir a la cadena.

 

I aquesta és la força de la Via Catalana cap a la consulta, i aquesta força s'ha de canalitzar adequadament.

 

 Ull, és important que la Via sigui entesa com una reclamació cap al dret a la consulta, com faran a Escòcia, i com cal que sigui per donar legitimitat moral a una declaració d'independència que estigui amparada en una majoria de la població de Catalunya en edat legal de votar. No s'ha de veure com un clam per a justificar una eventual declaració unilateral d'independència per part de la Generalitat de Catalunya (potser al final no hi haurà més remei, però en aquest cas, si arriba, hi haurà molta més gent resident a Catalunya, amb independència de la llengua que es parli a casa, dirà que hi està d'acord).

 

La Via Catalana i per extensió l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) té la legitimitat de poder afirmar que està totalment desvinculada dels poders polítics (actuals i passats) i que representa senzillament allò que s'anomena la "societat civil", el poble en la seva expressió més ampla.

 

Si es fa una crida a la transversalitat, amb generositat de mires, sense sectarismes i sense apriorismes, estic segur que la convocatoria será un èxit, i gent de Girona o Barcelona es desplaçaran al Delta de l'Ebre per a fer pinya; però escoltant aquest matí declaracions dels polítics a la ràdio, especialment els d'esquerres o els de la dreta espanyolista, em venien ganes de plorar. Com es pot tergiversar tant la realitat?

 

Encara hi ha temps per a reclamar aquella unitat tan necessària en un moment crucial de la nostra història, que permeti desmostrar al món una clara determinació. La mateixa història però, començant per la desfeta de 1714, ens recorda que els catalans són com el Barça, poca generositat de mires i petitesa intel·lectual. Esperem que alguna lliçó n'hagim tret de tot aquest enrenou.