El lamentable espectable de les declaracions del president de la Junta de la Comunitat Autònoma extremenya, Sr. José Antonio Monago, fent referència als genitals i a la violència verbal per respondre una opinió de l'alcalde de Barcelona, Sr. Xavier Trias, en relació a la continuació de l'AVE Madrid-Lisboa -tram espanyol- torna a posar de manifest la mediocritat, el desconcert i la escassa amplitud de mires de la classe política espanyola.
Les declaracions en sí mateixes, més enllà de la menció genital en llengua catalana, cosa que ni tan sols cal prendre en consideració ja que venia seguida del despreci malintencionat de l'acabament de la frase en deixar anar un: "lo digo en catalán por si no me entiende"...no cal ni comentar-les. Senzillament caldria dir que és de sentit comú que les persones maleducades o grolleres no haurien de poder fer política, ja que són un mal exemple per a tothom, fins i tot pels del seu color polític. Així és com la política acaba en el més absolut dels desprestigis. Només cal mirar Grècia (per cert, faig un incís, em preocupa molt que el que està passant a l'Estat Espanyol s'assembla cada vegada més al que va passar a Grècia,...les passes s'estan reproduint d'una forma alarmantment similar...) que ara ja confirmat, després del despropòsit electoral de diumenge passat, acabarà com el "gallo de Morón: sin plumas y cacareando".
Però més enllà dels atributs, la reflexió que suscita aquest desafortunat incident és que hi ha una manera de fer espanyola que és francament preocupant, i que està a les antípodes del -malmès però encara viu, en altres èpoques, admirat- "seny català". Ni al Capità Enciam, aquell boy scout d'Iniciativa que va per Barcelona en bicicleta, se li acudiria fer declaracions d'aquesta mena. Ni tan sols el lerrouxista de Ciutadans (anos), Albert Ribera, diria tals barbaritats. Fins i tot l'Alícia Sánchez Camacho és més sensata en les seves manifestacions públiques.
Però a l'Espanya cavernària, de la que cada dia em sento més llunyà, hi ha una casta que fa les coses pels genitals, o dit de manera menys eufemística, "por cojones". Només cal recordar que el Sr. -ara altra vegada ministre- Arias Cañete, volia trasvassar l'Ebre a València "por cojones" (literalment, en un descuit, pensant que no hi havia micros al voltant va dir, a tenor literal:"El Plan Hidrológico Nacional lo aprobaremos por cojones"), o la gran gesta bèl·lica de la conquesta de la difícil plaça estratègica de Perejil contra el poderós enemic marroquí: "Federico - Trillo, ministre de defensa en el govern Aznar- vuelve con la victoria, por cojones", li va atzivar el senyor del bigotí; o per collons els valencians han fet una mica de tot, des d'ignorar sistemàticament el col·lectiu afectat pel descarrilament del tren urbà al 2006 que va provocar més de 40 morts, o carregar-se el barri històric del Cabanyal, o signar contractes multimilionaris amb el Sr. Bernard Eclecstone per a muntar un circuit urbà de fòrmula 1. Per collons han nacionalitzat Bankia aquesta tarda, quan només fa quatre dies deien que no posarien un cèntim d'euro més al sistema bancari, ni apujarien els impostos, ni l'IVA, ni.....
L'Espanya de "los cojones", es la de l'arbitrarietat, la del cop de puny sobre la taula, la dels excessos d'adrenalina que desborda el nus de la corbata Hermés i esbulla lleugerament la gomina del cabell, tot provocant un estat d'excitació que els fa pensar que són els masters de l'univers, quan fins i tot els bolivians se'ls enfoten a la cara. L'Espanya que continua invertint en un AVE a Extremadura quan els portuguesos han suspès la inversió en la connexió des de Lisboa fins la frontera; l'Espanya que vol fer el túnel de Canfranch, en contra de la Unió Europea, Déu i el Món sencer; l'Espanya que rescata les autopistes madrilenyes fracassades, o els bancs dels seus amics del PP; l'Espanya que manté les inversions de l'AVE a Galícia quan això només té, si el té, un rèdit electoral de cara a les eleccions gallegues, perquè fins i tot ells saben que no té la menor justificació econòmica. L'Espanya arbitrària que es gasta una fortuna per construir un pont sobre el Ter al costat de l'Hospital Trueta, que encara espero que algú me'n doni una justificació que m'aturi les nàuses perquè francament sóc incapaç d'entendre qui el va projectar, qui el va aprovar i com l'estan finançant (hi passo gairebé cada dia fent jogging), quan tenim una Nacional II aturada des de fa gairebé 3 anys, amb accidents mortals pràcticament cada setmana.
Vist tot això, i -malhauradament- el que ens espera com a catalans -no per previst deixa de ser dolorós quan es produeix amb tota la seva cruesa i el sarcasme que ho acompanya-, penso que ara sí, com a ciutadans d'un país incomprès i no respectat per a bona part de la resta d'Espanya cal tenir collons, i tenir-los de veritat, per demanar el pacte fiscal, l'agència tributària pròpia i el que calgui, i si no, tenir collons, com alguns ciutadans estan fent ja als peatges de les autopistes catalanes, i pagar els impostos a l'agència tributària de Catalunya. Si volen que tinguem collons, potser la reflexió és "o ara o mai", i en aquest sentit penso que el President Mas està enfocant el debat cap a la línia que cal. Ens esperen mesos interessants...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada