Anacronismes

Els escàndols protagonitzats darrerament per alguns "alts" representants de col·lectius que no fa tants anys governaven destins i vides de la plebs -amb por i admiració de la gleva-  fan ara obertament gràcia quan hom se'ls mira amb una certa -només una certa- perspectiva. Posaré tres exemples que fan una olor de ranci que fa feredat:

• La cacera d'elefants del rei de totes les Espanyes. Hom diria que amb independència de amb què es gasti els calés del poble sa noble majestat, el fet de ser enxampat caçant elefants a Botswana en ple segle XXI fa més aviat "antic", per dir alguna cosa. Un es pot imaginar el Robert Redford i la Meryl Streep, a començaments de segle XX, amb salicot, mosquitera i somriure de colonitzador il·lustrat, tot prenent un whisky amb soda després d'una fatigant jornada de cacera de tot mamífer que es bellugués, però la veritat és que imaginar-se un rei (ja un vestigi intrínsecament medieval) caçant elefants de dia i elefantes de nit, fa més que olor de ranci, fa, simplement, pudor de resclosit.
• Les intrigues vaticanes de l'entorn del papa Benet XVI. Això del majordor traïdor que fa plorar el papa en ser descobert és de "xist", que diria en Montilla del Polònia. Home, que en plena era de la comunicació instantània, del twiter i dels satèl·lits, els secrets de cambra del papa estiguin en perill per culpa de les lluites intestines de poder d'un estat que fa olor d'arna, ja no fan ni pudor de resclosit, fan llàstima, als ulls no només dels agnòstics sinó fins i tot dels catòlics convençuts. Tots recordem les batalles per control de la Banca Ambrosiana, i dels rumors que el papa Joan Pau I va morir pressumptament emmetzinat en un contuberni que volia acabar amb l'obertura vaticana. Això de no poder obrir les finestres, no fos cas que el Vaticà es ventilés massa i hi entrés aire fresc, no deixa de ser un reflex d'una visió del món que es transmet orgànicament de dalt a baix i llavors s'entén perquè la homosexualitat és condemnada, les dones no poden ser ordenades sacerdots i els capellans no es puguin casar.
• El desgovern del governador. En una Europa de moneda única -no se sap encara si per gaire temps més, vist com estan les primes de risc- la persistència de governadors de bancs nacionals és un vestigi d'un passat que tots esperem que no torni. Hom es pregunta: què fa un governador que no pot governar ni la política fiscal ni la política monetària d'un estat? Hom es respon: doncs fiscalitzar el sistema financer de l'estat que li ha tocat governar, no? I la resposta a la resposta? Doncs fàcil: Bankia. Benvinguts al passat.