Monopoli de la mort

He volgut esperar que passés gairebé un mes de la mort del meu pare per tal de guanyar una mica de perspectiva en relació a tot allò que té a veure amb els serveis funeraris des que hom rep o s'assebenta de la mala notícia de la defunció d'una persona estimada fins que el funeral s'ha acabat.

No parlaré de la major o menor sensibilitat de les persones que ens van atendre durant el procés (des de dimecres 25 de març fins a ahir, 18 de maig en que vaig rebre una enquesta de qualitat), perquè això no va amb les empreses sinó amb les persones, i ja se sap, de persones n'hi ha de bones i de - diguem-ne- no tan bones a tot arreu. Hi ha individus amb sensibilitat i empatia, que entenen que en moments com aquests cal una determinada actitut davant "el client" i d'altres que, ras i curt, tan els fa.

Però més enllà d'això, hi ha un fet que em deixa -en ple segle XXI i en un estat autoanomenat civilitzat- que em costa d'entendre: el monopoli. No sé com funciona a d'altres places, però a la ciutat de Girona la cosa és senzilla quan hom es mor: o t'enterra Mémora o t'enterra Mémora, així de clar. No m'ho podia creure però és veritat. El procés surrealista ja comença a l'hospital, on el personal d'administració (o sanitari de guàrdia) en conèixer el decés, et diu, després de donar-te el pèsam: "no pateixi, de seguida trucarem a Can Poch i ells s'ocuparan de tot". Can Poch, per qui no sigui de Girona, és el nom de la "funerària de tota la vida" que va ser adquirida per Mémora. Només per curiositat antropològica m'agradaria saber si hom es podria endur el cos del seu difunt a casa i, posem per cas, enterrar-lo a l'hortet del darrere, al "backyard" que diuen els americans. Vull pensar que deu incomplir una muntanya de normatives i ordenances municipals.

L'aparença de tot plegat és d'una professionalitat encomiable, però és clar, tal com els escrivia aquest mateix matí en resposta a l'enquesta de qualitat que Mémora ha tingut a bé fer-nos arribar, si no hi ha competència, no hi ha incentius de millora de cap mena. Deixo a part la qüestió del preu, també netament influïda per la manca d'alternatives. Morir-se no és car, és un luxe.

Hi ha, torno a dir, persones i persones, però el rerefons de tot plegat és d'una "funcionarització" -i que ningú no s'ofengui pel símil- que acaba fent que la qualitat sigui una variable secundària o fins i tot terciària.

I finalment, hi ha l'estupefacció per part del seu personal quan algú es queixa de la "qualitat" dels serveis perquè no hi deuen estar gaire acostumats. En moments com aquests de desconcert i dolor, la immensa majoria de les famílies s'empassa acríticament, des del color del taüt fins que algú tingui la barra, la fatxenderia i m'aturo per no escriure barbaritats, de demanar-te si "ja ha pensat què vol fer amb els cabells del seu pare, perquè en podríem fer una joia...". De vegades penso que hi ha negocis que haurien d'estar prohibits. I tant que alguns es queixen de la prostitució...

Acabo: la meva impressió, després del servei rebut, és que els del monopoli de la mort no tenen ni idea del que és la qualitat, senzillament perquè no els cal; al capdevall, tot plegat no deixa de ser més que un simple tràmit documental que els cal per tal de mantenir l'aparença que el sistema és robust, però el que de veritat compta és només el punt 9 de la seva política de qualitat, que transcric literalment en castellà perquè a la versió catalana del web (que està equivocada, visca, altra vegada, la qualitat) no hi és.

"9. La rentabilidad de la empresa y su contribución a los resultados del grupo como forma de asegurar la satisfacción de socios y accionistas que nos permitan consolidar nuestra organización en el futuro y desplegar los planes y estrategias de manera continua. Armonizar los esfuerzos para obtener los mejores resultados con respecto a la operatividad, productividad y rentabilidad".

Més clar, aigua.