Luís de Guindos

Mariano rajoy I, El Breve, va voler imitar el President Mas en la composició del nou govern espanyol (voldria imitar-lo en moltes altres coses, però no se'n surt) i va crear també l'equip dels millors, aquells que havien de retornar les nobles terres de l'Espanya grande y libre al lloc que li pertoca al món (vaja, entre la setena i vuitena potència econòmica mundial, posem per cas...algú se'n recorda?). I així, per economia va triar Don Luís de Guindos.

El Sr. de Guindos ha fet la seva immensa carrera professional en el món de l'Administració Pública. A l'Època del senyor que parlava català en la intimitat, va ser Secretari General i Director General de Política Econòmica i  Secretari d'Estat d'Economia (rang immediatament anterior al de ministre), a més a més de ser assessor de l'ICO i de Renfe. Un Currículum públic brillant, si senyor. Quan els seus van plegat, no li va tocar més remai que buscar-se les garrofes i va anar a raure a aquell prodigi de banc nord-americà anomenat Lehman Brothers que passarà a la història per haver estat la primera gran fallida bancària (sense rescat) de les moltes que van succeir-se a partir del 2008 com a conseqüència de l'esclat de la bombolla generada primer als Estats Units i després a escala mundial per la història de les "subprimes". Doncs fins que Lehman va fer fallida el Sr. de Guindos en va ser conseller per Europa i Director General per Espanya i Portugal. Amb aquesta gran capacitat de predicció que ens acaba de demostrar aquesta setmana no va ser capaç d'intuir el que passava al gran dels grans i, és clar, es va enfonsar amb el vaixell. Sort que la divisió financera de Pricewaterhousecoopers va acudir al rescat i allí es va quedar fins al segon rescat de Mariano cap a les nobles fustes dels despatxos del carrer Albacete.

Les compareixences del ministre De Guindos aquesta setmana marcaren, sense dubte, el zènit de la seva carrera. En pocs dies ens ha demostrat moltes coses, tantes, que són impossibles d'abordar en un sol article, però no em resisteixo a una anàlisi d'emergència.

• La capacitat de predicció: el geni de les finances va començar dient que el forat de Bankia li costaria a l'Estat uns 6 ó 7 mil millions d'Euros.
• La comunicació de què disposa el ministre: com és possible que un rescat que superarà finalment els 23.4000 milions d'euros (perquè algú se'n faci una idea és més d'una vegada i mitja el pressupost de la NASA) es pugui estimar 5 dies abans en 6.000 milions? Només es pot explicar per una frivolitat indigne d'algú que és un alt representant de l'Estat.
• La consideració cap al governat: en la seva compareixença al Congrés, el geni afirmava que ara sí, que el consell d'administració estarà format només per 10 membres en comptes de 18 i que seran tots professionals de reconegut prestigi dins del món de la banca.
• El reconeixement del desastre generat per ells mateixos: vol dir, per simple inferència, que fins ara Bankia estava governada per una pandilla de polítics incompetents que no servien per res i que l'únic mèrit dels quals era ser del PP i amic d'algú. Home ministre, gràcies per l'aclariment. En castellà diuen "nunca es tarde cuando la dicha es buena".

Doncs sí, resulta que ara han vist que un consell d'administració format per polítics i per persones com la respectable senyora Carmen Cavero, que té entre els seus principals títols el ser cunyada del vicepresident de la Comunitat de Madrit (concepte, no ciutat), no acaba de rutllar....

Ara que faig memòria recordo d'una caixa d'estalvis, ja difunta, que va estar presidida durant molts anys per un personatge gris, gris, el mèrit més gran del qual era tenir una galeria d'art a Olot i haver casat la seva filla als Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell. Així va acabar l'entitat. I saben què? el més fantàstic de tot, és que no passa res, i el nou president de Bankia, senyor Goirigolzari, noble ex-jubilat, cobra 600.000 euros anuals, que paguem -i pagarem- entre tots, és clar.