Bruce Springsteen (18 de maig)

No sóc un enamorat de les cançons del Boss, però sí de la seva música i de la seva capacitat de contagi a l'escenari. I ahir vaig tenir l'oportunitat de tornar a gaudir en viu i en directe d'un espectacle en majúscules. Malgrat el colapse pel que fa als accessos en vehicle a la plaça d'Espanya (per alguns com jo l'única oportunitat d'accedir al peu de Montjuic), malgrat el caos organitzatiu (monumental) als accessos a l'Estadi amb unes cues apocalíptiques, malgrat la imperícia de tots (i quan dic tots vull dir tots, també en majúscules) els suposats cambrers que es dedicaven sense traça ni esma a servir cerveses mig esbravades a 7,5 euros la peça i malgrat que el concert va començar 45 minuts en retard, que tenint en compte que els que tenim la sort de treballar havíem de fer-ho l'endemà, no era que ens entusiasés. La qualitat del so, amb molts més acoplaments en un concert on se suposa que tot a de rodar com un rellotge suís, tampoc van ajudar.

Aquest caòtic començament, després d'haver pagat noranta euros per barba, no augurava res de massa positiu, i per acabar-ho d'adobar, l'aire era més aviat fred i humit i fins i tot amenaçava que encara podria caure alguna gotallada. Però al capdevall, si en Bruce va començar tard, va ser amb tota seguretat per respecte al seu públic fidel, perquè si hagués començat puntual, ni la mitat de l'aforament hagués estat ple.

I a tres quarts de deu el Boss va sortir per fi a l'escenari, amb els seus 62 anys ja fets, portats com si fóra un teenager, saltant de cantó a cantó de l'escenari, deixant-se tocar i embolcallar pels incondicionals que a peu dret a tocar de l'escenari van animar sense parar el concert després de, molts d'ells, haver passat més de 24 hores fent cua per a poder tenir el privilegi de ser els primers d'entrar a la pista i poder aconseguir l'anhelat lloc al costat de l'ídol.

A l'ídol cada cop se l'enten menys quan canta, ja que té aquella característica que tenen els artistes que no són del món terrenal, com ara Mark Knofler o Bob Dilan, que arrosseguen les paraules de tal manera que no hi ha maneres d'entendre una frase sencera, i no sóc pas precisament dels que tenen gaire problemes per entendre l'anglès. Però la potència de l'espectacle i la màgia que desprèn el Boss per tots els porus de la seva pell compensen qualsevol mancança.

Bruce Springsteen aconsegueix una comunió (mai més ben dit) amb els seus fidels que s'inicia amb la primera canço i acaba quan l'espectacle fa hores que ha finalitzat. I això és possible també perquè a més a més d'estar en plena forma, el seu equip, la seva E Street Band està formada per veus i instrumentistes poderosos, amb una secció de vent senzillament apoteòsica, encapçalada per el nebot d'en Clarence Clemons, mort l'any passat d'un atac de feridura. En Bruce va dir en català "el trobem a faltar". I aquesta va ser l'altra constant de la nit, cada vegada més freqüent en els seus concerts. El Boss va parlar, va parlar molt i ho va fer en català. I això és un fet que cal agrair-li perquè, a l'igual que Guardiola a les seves rodes de premsa, dóna a la nostra llengua categoria d'idioma normal, de primera divisió. I tan sols per això ja caldria treure's el barret, però és que a més a més, el Boss és i es comporta com una persona senzilla i amb sentit de l'humor, que tan es veu una cervesa que li passa algú del públic en dos glops (ho va fer per dues vegades), com puja a una nena del públic, li cedeix el micro i la convida a cantar la tornada d'una de les seves cançons.

En definitiva, fins i tot per un profà en la seva música, un espectacle aclaparador de rock, soul, folk, gospel (pletòrica la veu de Michelle Moore) en el que el Boss es deixa, durant tres hores, el cos i l'ànima. Si ho comptes per hores, el concert va costar a raó de 30 Euros l'hora, que vist així, no és res de l'altre dissabte. Fins i tot ara que sembla que tornarem a comptar en pessetes, ens acabarà semblant barat.