Carlos Dívar

En aquest Estat en el que ens ha tocat viure hi ha encara disfuncions democràtiques descomunals. Poc a poc algunes d'aquestes barbaritats anacròniques van sortint a la llum i contribueixen a fer que el ciutadà emprenyat -col·lectiu cada cop més extens i cada cop més emprenyat, i sinó que els preguntin a les 50.000 ànimes que divendres al vespre, a l'estadi Vicente Calderón xiulaven, es recordaven de la mare de la senyora Aguirre i dels elefants i de les elefantes del Borbó- comenci a alçar la veu de forma sostinguda.

L'anacronisme en qüestió es diu Consejo General del Poder Judicial. El nom, de per sí, ja denota estructura orgànica de cementiri -d'elefants, amb tot el respecte del món pels malhaurats paquiderms, especialment si són de Botswana-. Ens assebentem que està format per 20 vocals i que els presideix l'eminentíssim Sr. D. Carlos Dívar, ja saben, aquell prohom que s'ha manifestat darrerament en favor de concedir el grau de protecció màxima a la noble llengua mandinga.

Doncs resulta, que per uns disposició de 1996 (no ve dels temps del dictador, no), els vocals d'aquesta grandiosa institució no tenen la obligació de rendir comptes sobre els seus viatges oficials. És curiós com tracten el tema de diferent dos articulistes de prestigi. El senyor Francesc de Carreras a La Vanguardia (ell mateix es considera "constitucionalista", jo més aviat, llegint els seus articles, el situo entre l'Albert Rivera i l'Albert Boadella), pràcticament no li dóna importància, mentre que el senyor Sebastià Alzamora a l'Ara, ho tracta amb un sarcasme molt divertit. Francament, em quedo amb la versió del senyor Alzamora.

Al capdevall la causa (instruïda per la fiscalia arran d'una denúnicia d'un vocal del Consejo) ha acabat arxivant-se, i el  denunciant el jutge Gómez Bermúdez, recusat per set membres del Consejo, en desaprovació per la denúncia. I això és una alta institució de l'Estat: una olla de grills dividida i plena d'enveges, com si d'una peixeteria de barri es tractés.

Perquè aquí del que es tracta és de la qüestió de fons: el senyor Dívar s'ha gastat en caps de setmana 13,000 Euros en viatges suposadament oficials, en cap de setmana insisteixo, acompanyat (no ha volgut revelar la identitat de l'acompanyant), en hotels i restaurants de luxe a Puerto Banús i Marbella. Ja m'explicarà algú què és allò tan oficial que es pot fer en cap de setmana a Marbella, quan els jutjats i resta d'institucions públiques són tancats.

Doncs el que deiem. Com que entre ells es protegeixen per si de cas (avui tu per mi i demà jo per tu, com va passar amb les Caixes d'Estalvis i està passant a les Diputacions/ones), el fiscal no ha apreciat indicis d'irregularitat de cap mena a aquests viatges "en missió oficial", i per tant ha arxivat la causa.

Com apunta en Sebastià Alzamora és provable que aquesta feina tan important que feia el prohom Dívar, estigués relacionada amb la protecció i per la co-oficialitat de la llengua mandinga. Tal vegada fins i tot serà llengua amb la que d'aquí a un temps, ens podrem relacionar amb les magistrats. Viure per veure!!!Això sí, tots donen lliçons d'ètica....