El menys dolent dels pactes

Avui, quan s'ha fet públic el "preacord" entre cometes entre Esquerra Republicana i el PSC (en realitat, no ens enganyem, PSOE) després d'una reunió maratoniana ahir a la seu d'ERC que va durar més de nou hores, ja han començat a sorgir les veus dissidents de Junts que consideren que aquest "acord" (del que ells no han format part, és clar) no suposa la sobirania financera de Catalunya i, naturalment, es queixen de manca de garanties del compliment del pacte. 

No estan exempts de raó, però el que més els emprenya és que no siguin ells els que hagin estat capaços d'arrencar un pacte de finançament per a Catalunya i els repapieja el fetge que els que ho han fet siguin els seus eterns -i odiats, és trist però és així- contrincants d'Esquerra Republicana. El sentit de país s'acaba quan alguna de les parts veu amenaçat el seu protagonisme i el seu poder (potencial o real). 

Allò perfecte és incompatible amb el que és possible, diuen els manuals de negociació política, i certament, s'han de donar una multiplicitat de circumstàncies per tal que el que han "pre-acordat" els socialistes i Esquerra acabi essent una realitat, i a més a més, tots som conscients dels reiterats incompliments del socialites, especialment quan es tracta de Catalunya, però ningú no pot negar que estem davant d'un extraordinari avenç. 

Mai abans s'havia parlat de finançament singular amb la fermesa d'aquest document. Després quedarà en paper mullat, segurament, i els Juntaires acabaran dient que els socialistes ens han enganyat una vegada més, però havent llegit el document de principis és indubtable que constitueix un gran avenç. Tan feble i condicional com vostès vulguin, però, una gran passa endavant en definitiva.

També naturalment els de Junts invocaran la unitat d'acció a Madrid (un altre clàssic) i faran cants de sirena a ERC perquè facin front comú per a arrencar més concessions al PSOE a les negociacions dels pressupostos, però, és clar, quina credibilitat té un partit que va abandonar el govern de la Generalitat per purs interessos partidistes? Més aviat poc, o al meu parer, més aviat cap.

L'acord d'investidura entre el PSC i ERC no és, ni de bon tros, perfecte, ni segurament el que molts dels ciutadans de Catalunya compromesos amb el progrés del país, la seva economia, la seva llengua i la seva cultura, voldríem, però és -sense cap mena de dubte- el menys dolent dels pactes. DE debò algú vol una paràlisi que duri com a mínim 6 mesos més?

A ERC, que després de dues derrotes electorals consecutives i l'escàndol -incomprensible- dels rètols dels Maragall, no es poden permetre el luxe de concórrer a unes altres eleccions que no farien més que consolidar una desfeta colosal. 

I per a Junts, ho vam veure a les darreres eleccions, el rumb erràtic i ultra personalista centrat en la figura de Puigdemont que ha adquirit el partit els darrers temps, el fan molt poc fiable com a partit, i malgrat el patriotisme (per a uns i per a d'altres) de molts Catalans -pensin com pensin-, molts d'ells són ja com els gats escaldats que de l'aigua calenta fugen.