A Esquerra Republicana de Catalunya li cauen bufetades de totes bandes. Després de dues desfetes electorals consecutives i les pugnes entre Junqueras i Rovira surt amb força del contenidor de les escombraries la farum de l'afer dels cartells contra els germans Maragall. Va ser a la pre campanya de les municipals de Barcelona, el març de 2023. Algunes seus d'ERC es van despertat empastifades d'un cartell on s'hi llegia "Fora l'Alzheimer de Barcelona" amb una fotografia dels dos germans Maragall. Fins aquí els fets.
Només ànimes d'una extraordinària misèria moral són capaces de concebre indignitats de l'estil dels cartells que van aparèixer a Barcelona. Hom pot pensar que donada la degeneració en que es veu immersa la classe política actual, tot s'hi val, però fins i tot enmig del femer, en mig de la porqueria que vessa des de cada tapadora de claveguera política, hi ha límits que no s'haurien de traspassar mai, i en aquests maleïts cartells, aquests límits s'han superat, i amb escreix. Miserables els que van concèbre aquesta operació que només pot sortir d'una ment emmalaltida. I miserables els que la van executar.
Després de la denúncia d'Ernest Maragall als Mossos i una investigació del Diari Ara que ha durat més d'un any (cada vegada em trec més el barret pel periodisme de recerca que està fent aquest rotatiu, que és d'una exemplaritat poc freqüent en aquests temps, malauradament) s'ha sabut que es va tractar d'una operació de falsa bandera, és a dir, que es va orquestrar, planificar i executar des de dins del partit.
I, em sap greu dir-ho però no ho puc evitar: no puc titllar d'altre que de miserables als dirigents del partit que van voler amagar la merda sota la catifa. Des de Sabrià a Toldo Moya i fins a tots els altres dirigents del partit que ho sabien i ho val voler tapar, "per no malmetre la imatge del partit". Vergonya, això és el que sento. Molta vergonya.
Ahir, també a l'Ara, hi havia un article d'opinió de la Tura Soler, metgessa de professió, ex-política i ex- consellera d'interior i justícia, que va ser directora de l'hospital de Palamós i persona per la que sento una gran admiració, quan jo tenia aquest article a mitges.
No vull enllaçar tot l'article, que porta un títol autoexplicatiu: "Els cartells de Maragall: abominable insensibilitat", però si que en reproduiré un paràgraf, que em sembla extraordinàriament encertat i punyent: "En el cartell hi ha la mirada de tots els malalts d’aquesta maleïda malaltia, de tots. I a tots heu ferit amb una senzilla maniobra d’un programa d’edició del vostre ordinador sense que la consciència us aturés la mà. Però el malalt que vau triar és Pasqual Maragall, l’home que un dia va ser l’alcalde més conegut i admirat del món i més tard irreprotxable president de la Generalitat de Catalunya, raó per la qual conserva el tractament de Molt Honorable. L'home que quan ja sabia que estava malalt va crear una fundació perquè investiguessin causes i possibles tractaments per als altres, tot reconeixent que per a ell ja arribarien tard".
Jo també vaig tenir la meva àvia materna amb Alzheimer, i en vaig veure la seva degradació progresiva com a ésser humà. Potser per això encara entenc menys com algú pot caure tan baix. La Montserrat Tura, que per la manera com escriu també ho ha patit a casa seva, ho defineix amb precisió de metgessa: "Us parlo d’uns ulls tristos, d’una malaltia que els pren, cosa que fa que cada somriure sigui diferent, cada ganyota sigui especial. És la mirada d’haver-se quedat enlloc. Una mirada que coneixen tots els que han vist evolucionar la malaltia d’Alzheimer en alguna persona estimada".
No trobo justificació ni excusa ni perdó per els miserables que han pogut fer una cosa així. La política actual necessita una molt seriosa reconsideració, altrament, l'extrema dreta acabarà governant les nostres vides, i si així succeeix, els polítics suposadament demòcrates s'ho hauran guanyat a pols.
Nota final: he hagut de retirar la fotografia que il·lustrava aquest article. Era el cartell dels miserables que van utilitzar una foto de Pasqual Maragall amb la mirada perduda i al costat el seu germà. La censura de Facebook (probablement en primera instància governada per robots) m'ha retirat l'article invocant que trenca les normes del web. Així anem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada