Llegeixo al Washington Post que mitjançant la mediació de la Xina, les diferents faccions, grups i grupuscles que configuren Hamas i Fatah (els dos principals partits palestins) han signat a Beijing un acord, o més aviat, una declaració conjunta, que té per objectiu acabar amb les divisions entre les diferents faccions palestines (unes catorze, en total).
La iniciativa de pau auspiciada per la Xina no és el primer intent de recuperar la unitat d'acció dels Palestins, però el que és novedós és que un actor del poder de la Xina, segona potència mundial aspirant a ser-ne la primera en pocs anys, hagi près aquesta iniciativa i sense donar-li excessives probabilitats d'èxit (l'odi entre Palestins és visceral, gairebé només superat pel que es tenen alguns Catalans entre ells per raons també polítiques) és un intent que certament podria contribuir a accelerar l'acabament de la guerra a Gaza. De tota manera, benvinguda sigui la iniciativa.
La lectura d'aquesta notícia em fa pensar de forma gairebé automàtica en la nostrada terra catalana, que, sense que tingui res a veure amb la vergonyant situació a Cisjordània, Jerusalem Est o la Franja de Gaza, sí que em recorda la gran divisió entre els partits catalans (i els catalans entre nosaltres mateixos, així en general).
Catalunya sempre ha estat dividida, des del Consell de Cent i la Guerra de Successió i la desfeta de 1714. L'etern debat sobre els botiflers (ara en diuen nyordos, i em consta que a mi en particular hi ha molts que m'hi consideren) i els "veritables" Catalans (alguns dels quals tenen la veritat absoluta). El Barça n'és un exemple meridià, de divisió (laportistes versus rosellistes), o, en un altre àmbit, també esportiu, Culers versus Espanyolistes, que es professen un odi digne d'un estudi antropològic en profunditat.
Aquesta divisió es fa més palesa en política, on el país està perfectament dividit per meitats oscil·lants, entre unionistes i independentistes, i els del camí del mig, entre les que hi ha els Comuns i una petita part del Socialistes. I no n'hi ha prou amb un independentisme perfectament dividit en dos partits que es professen un despreci que voreja l'odi com són Junts i ERC sinó que cada dos per tres hi ha escissions de més independentistes que pensen que ells ho poden fer millor. Divideix i venceràs. I a Madrid (concepte) es foten un fart de riure cada vegada que, il·luminats com la Clara Ponsatí creen un nou partit polític (Alhora) i obtenen 13.000 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya el 2024, i és clar, pleguen l'endemà...
En uns moments en els que ha d'imperar el pragmatisme i m'atreveixo a suggerir, la unitat d'acció entre els independentistes, les animadversions i els odis entre Junts i ERC són a flor de pell (només hem de veure la votació al congrés d'aquesta setmana en les que, entre d'altres, el vot de Junts amb PP i Vox ha impedit incrementar el sostre de dèficit de les Comunitats (inversemblant i comprensible només en el context de l'atac de gelosia de Junts en veure que PSC i ERC estan negociant la investidura d'Illa)). Però és que hi ha més: a ERC els partidaris de Marta Rovira i els d'Oriol Junqueras es tiren els plats pel cap i també literalment, fan el que poden per a esclafar l'adversari...
Talment igual que els Palestins. Potser pel fet de ser mediterranis, potser pel fet d'estar governats per uns partits que farien el que fos per a mantenir la unitat del territori (espanyol o israelià) ens assemblem tant que podem predir amb molta facilitat els resultats de la divisió. Debilitat i caos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada