Sant Antoni de Calonge, dimarts 9 de juliol, 9 del vespre. Els bars i restaurants que ofereixen el partit de futbol de la selecció espanyola contra la selecció francesa són plens a vessar. Els restaurants i locals que ofereixen pizzes a domicili van bojos de comandes.
Abans de l'inici del partit he vist infants i joves amb la samarreta de la selecció espanyola adreçant-se cap als bars o restaurants on s'ofereix el partit en televisors amb pantalles gegants. Inaudit tractant-se de Catalunya. Ho parlava aquest dimecres amb el meu bon amic Pere Perpinyà. El seu fill i el meu petit (al gran no li agrada el futbol i diu que onze individus xutant una pilota no poden representar un país de cap manera) han vist els partits de la selecció espanyola i s'emocionen amb les seves victòries. Alguns dels seus ídols són al terreny de joc: Pedri, Lamine, Williams, Olmos. L'esport transcendeix el fet polític. La qual cosa, penso, no és en absolut dolenta.
Entre el meu cercle de relacions hi tinc molts coneguts i saludats, i fins i tot algun amic, de marcada filiació independentista. Tots tenen fills, molts de l'edat dels meus. I és ben curiós que malgrat la ideologia dels pares (i de molts dels fills) tots van amb la selecció espanyola. Tots volen que guanyi. Tots han vist els quatre partits que ha jugat la selecció i tots han gaudit del futbol que han ofert.
Això fa uns anys, en un no tan llunyà 2012, era ben diferent. Aleshores Espanya va guanyar la final de l'Eurocopa contra Itàlia (en un resultat de 4 a 0) però recordo que en aquells moments tots els meus amics, coneguts i saludats volien que la selecció espanyola perdés. Va ser l'any de la primera manifestació independentista de l'onze de setembre que va aplegar més d'un milió de persones amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa".
Han passat només 12 anys d'aquell moment però han succeït moltes coses, políticament parlant. Del 2012 al 2017 el caldo de cultiu de l'independentisme va pujar com un souflé i de retruc, això va suposar en molts casos una certa animadversió per tot allò que feia flaire d'espanyol, i entre d'altres, la selecció espanyola de futbol que per a alguns representa els valors de la indisoluble unitat de la mare pàtria espanyola, i per altres, representa un equip de futbol que està ple de jugadors que els joves coneixen, que per a molts són els seus ídols i que desitgen el millor per a ells i que a més a més volen veure un bon futbol.
És també el meu cas. He vist tots els partits de la selecció d'aquesta Eurocopa i reconec que en el darrer partit, de semifinals contra França vaig gaudir molt i el meu fill Marc també (va anar a veure el partit amb amics a un restaurant).
Hi ha un fenomen nou de dissociació entre la política i l'esport en el cas d'un equip de futbol que des de Catalunya és vist, diria, més que com la selecció nacional espanyola com un equip de futbol molt cohesionat que té grans jugadors (alguns del Barça).
En tot cas és bo que hi hagi més coses que uneixin que no pas que separin. Sense perdre la identitat nacional catalana, que els triomfs de la selecció espanyola siguin celebrats a Catalunya no deixa de ser, tot i que curiós, un fenòmen de normalització.
I francament, crec que és positiu que la negociació amb Espanya vingui per qüestions menys èpiques i més pragmàtiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada