Gibraltar español, español, español

He d'admetre que l'Eurocopa de futbol em va agradar. I que la selecció espanyola va fer un campionat excepcionalment brillant guanyant 7 partits de 7 en un impressionant desplegament d'energia, estratègia i joc d'equip.

M'atreviria a dir que fins i tot els més reacis o contraris a la idea de la selecció espanyola (o qualsevol selecció que suposadament ha de representar un estat) han acabat rendits davant el bon joc i el savoir faire del combinat espanyol.

La final va ser un molt bon partit i un gran espectacle futbolístic de primera categoria, seguit a Espanya per més de 13,5 milions d'espectadors, amb una quota mitja de pantalla del 78,5%, un fet inaudit en els temps de la fragmentació de les audiències i del consum cada vegada més reduït de la televisió convencional en front a la competència dels mitjans via internet. Fins i tot molts independentistes bascos i catalans semblaven acceptar un triomf per mèrits d'un equip amb una bona representació territorial, justament, tant de Bascos com de Catalans.

Ara bé, ahir dilluns tot es va ensorrar com un castell de cartes en els actes de celebració del títol a la capital del regne.

Si la recepció de l'equip a La Zarzuela va ser continguda i mesurada, l'espectacle ja va començar a La Moncloa quan Carvajal va encaixar la mà del president del govern sense saludar-lo i ni tan sols mirar-lo a la cara, en un acte d'indignitat estùpid i cavernícola molt meditat, pensat per a la repetició viral a Twitter/X i a YouTube. Si Carvajal ja s'havia retratat abans amb alguna declaració i compartició de palco del Bernabéu amb Santiago Abascal i la seva indissimulada simpatia cap a l'extrema dreta, ahir va deixar palesa la seva baixa qualitat com a persona. Podia haver-s'ho estalviat si no volia saludar el president del govern, només calia no anar-hi. El futbolista Antonio Calpe, del Real Madrid es va negar a anar a la recepció que Franco va organitzar a l'equip quan el 1966 l'equip madrileny va guanyar la Copa d'Europa. 

Però fins aquí estem encara en un cas aïllat (d'australopitecus el món n'és ple, i l'infern encara més). El pitjor estava per venir. 

A la rua pel centre de Madrid al sostre d'un autocar descapotat es van transmetre imatges que m'atreveixo a titllar de poc homologables en els temps que corren, sobretot si els joves que pocs dies abans havien mostrat abnegació, concentració i professionalitat es mostraven a l'autobús com a cavernícoles ebris i desfermats. 

Veure en Ferran Torres, jugador valencià del Barça embolcallat amb una bandera espanyola amb el toro al centre em va semblar senzillament lamentable. 

Contemplar en Dani Olmos intentant cantar en un estat d'embriaguesa tal que provocava que l'entortilligament de la seva llengua ens impedís entendre una sola estrofa de la cançó dels Estopa que volia cantar, em va provocar una sensació de profunda tristesa i decepció.

Però quan es va començar a cantar el Gibraltar español, español, español, i va sortir l'Espanya rància, obscura i caduca que per un moment, només per un moment, i en el context del campionat europeu de futbol jo em pensava que, per fi havíem superat, em vam venir ganes de plorar. 

Que l'escollit millor jugador de l'Eurocopa, Rodrigo Hernández, jugador del Manchester City d'en Guardiola, per a més inri, cantés el Gibraltar español com si li anés la vida, i fins i tot quan Morata li va recordar que qui li pagava el salari era un equip anglès, ell li va dir que li era igual, la qual cosa em va semblar patètica i indigna. Una fantàstica mostra de ponderació i intel·ligència emocional. Quina decepció.

Interessant ahir llegir un Twit d'un anglès que recordava que si Gibraltar és britànic es degut al Tractat d'Utrech de 1713 en el que afirma que la cessió (de Gibraltar i Menorca) és -en un exercici de simplificació segurament poc rigorós però no exempt d'una part de raó- la contrapartida a la traïció dels britànics als Catalans, que van abandonar a la seva sort davant les tropes borbòniques.