Avui en Xavier Melero a La Vanguardia, publica un article molt recomanable que es titula "Comprendre els assassins" en el que de forma molt documentada i raonada acaba concloent que Espanya en general i Catalunya en particular, en el seu "bonisme" pro-palestí acaben no condemnant de forma clara les atrocitats comeses per Hamas el dia 6 d'octubre a Israel. Li dono parcialment la raó, sense que això contradigui el que vaig escriure en el meu article d'ahir sobre la qüestió.
I de fet, aquest posicionament "tebi" ha obert una crisi diplomàtica entre Espanya i Israel, especialment arrel de les declaracions de la ministra Yolanda Díaz i tota la patuleia (perdonin la vulgaritat de la paraula, però de vegades una paraula exemplifica molt adequadament el comportament d'un col·lectiu) de "podemitas".
Que un país de dubtosa reputació democràtica com és Colòmbia hagi obert una crisi diplomàtica amb Israel és comprensible, tenint en compte el tarannà del president del govern, Gustavo Petro, que ha comparat la situació a la franja de Gaza amb la dels camps de concentració nazis -és pot ser més descerebrat? jo crec que difícilment-, però que hi hagi una crisi amb Espanya, país de la Unió Europea i amb tots els seus defectes, una democràcia -hauríem de matisar el funcionament del sistema judicial, però això no canvia el marc fonamental-, és poc justificable.
Que un jueu d'esquerres, liberal i pro-palestí com l'historiador i professor universitari Yubal Noa Harari es qüestioni sobre com ha estat possible que l'estat d'Israel hagi permès la barbàrie comesa per Hamas, és significatiu. És un indici que per molt d'esquerres que algú es pugui sentir hi ha una diferència entre la civilització i la barbàrie. I això, una certa esquerra catalana, espanyola i europea, cofoïsta i impregnada de molta superioritat moral sembla que no ho tingui clar.
Jo no sóc precisament un fan de la Pilar Rahola (ni tan sols és sant de la meva devoció com a escriptora) però val a dir que des de fa molts anys és una gran defensora de l'estat d'Israel. És membre d'honor de la Universitat de Tel Aviv des de 2006 i el 2007 va rebre el premi Scopus que concedeix la Universitat hebrea de Jerusalem per la seva lluita a favor dels drets humans. La seva connexió és tan gran que el Fons Nacional Jueu va plantar el 2013 un bosc de 2.500 arbres al desert del Neguev que porta el seu nom.
Es van fer virals les seves declaracions al programa "Todo es mentira" de Risto Mejide, que de fet, en línia amb el que escrivia avui Melero a La Vanguardia, comparteixo plenament. En transcric literalment un fragment perquè penso que no es pot ser més clar.
"Estoy absolutamente escandalizada por la degradación, la deshumanización y la inmoralidad de determinada izquierda de esta matanza tan brutal. Esto va mucho más allá de las ideas, de las posiciones, de los bandos. Hablamos de prácticas del Daesh. Hablamos de matanzas indiscriminadas".
"Hablamos de secuestrar y violar a mujeres, a gente mayor, a niños, a utilizarlos como escudos. Hablamos de que un concierto para la paz, que además, luchaba en favor de una solución pacífica donde había más de 3.000 jóvenes, se asesinaron a 250 jóvenes allí mismo, además de lo que han sufrido".
"No puedo entender en nombre de qué ideología, en nombre de qué dogma de fe, en qué dogma de verdad absoluta, uno no puede sensibilizarse ante este horror. Y lo digo con toda claridad. Esta gentuza, gentuza, que aún está justificando esta matanza en nombre del pueblo palestino, al que, por cierto, no ayudan para nada, es la misma gentuza que te decía que no había prisioneros en Siberia".
Al final, amb tots els seus defectes, i amb un conflicte territorial no solventat (ans al contrari, agreujat pels assentaments il·legals de jueus ortodoxes a Cisjordània) però que algun dia s'haurà de resoldre, i aquest no pot ser altre que un estat pels palestins en l'equació que ja s'ha provat unes quantes vegades de "pau a canvi de territoris", Israel és una democràcia homologable a la de qualsevol estat democràtic de primera divisió mentre que Hamas, que va guanyar unes úniques eleccions, al 2006 i que no s'han repetit, és una dictadura islàmica cruel, que, molt semblant al que succeeix a l'Iran (els seus mentors) considera les dones com a éssers inferiors i castiga la dissidència interna amb la pena de mort.
Segueixo posicionant-me amb el poble palestí, el que pateix de forma gairebé inhumana la corrupció de l'Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània i la barbàrie del terror de Hamas a Gaza i de Hezbolah al Sud del Liban, però si em fessin triar un lloc per viure (entre Israel i Palestina), tinc molt clar el que escolliria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada