He anat una setmana de vacances a Escòcia amb la família aprofitant que els nens han fet un curs d'anglès a la Universitat de Nottingham. Havia visitat Escòcia fa vint i tants anys, quan en tenia uns vint i pocs, i vaig aprofitar l'acabament d'un curs d'anglès a Londres per agafar un tren i anar-me'n cap allà.
Confesso que l'antropologia i la curiositat per saber més d'aquest país arran del referèndum sobre la independència al setembre de 2014 primer, i posteriorment les eleccions parlamentàries britàniques, van fer-me decatar per una destinació que, política i humanística a part, té molt per oferir, paisatgísticament i culturalment.
Vam entrar a Escòcia en cotxe, des de Newcastle, i he de dir que el pas de la "frontera" física, és a dir, el punt contret en el que es passa d'Anglaterra a Escòcia, on el tal William Wallace segurament va lluitar unes quantes vegades, és tot un espectacle. A prop de Jedburgh, No hi ha òbviament frontera, però sí que cal aturar-s'hi pràcticament de forma obligatòria. A un costat de la carretera, la bandera escocessa de Sant Andreu amb la creu blanca creuada, i un gran rètol que diu "Welcom to Scotland, i el mateix en gaèlic a sota", i a l'altre costat, la bandera anglesa de Sant Jordi, amb la creu vermella sobre fons blanc. Al costat "escocès", un petit mirardor i una roulotte-bar on fan uns entrepans calents que considerant la temperatura del moment (9 graus a les 12 de migdia) era absolutament recomamable, fins i tot espiritural. Prop del bar (Caster bar es diu), un monòlit de pedra on hi posa "Scotland" i a poc de ser allí, un simpàtic ciutadà escocès ben informat (sabia que al cap de poc arribaría un autobús plè de xinesos), va arribar, vestit amb el seu Kilt i la seva bagpipe i va començar a bufar l'instrument, sense pemetre que els xinesos es fessin cap foto amb ell si no pagaven prèviament una lliura.
És cert que hi ha molt de folckore en tot plegat, però també ho és que en 25 anys les coses a Escòcia han canviat, i molt.
En una setmana hem fet una pila de kilòmetres (més de 3.000) i hem recorregut el país de dalt a baix, des d'Edimburg a Isle of Skye, passant per Loch Lomond, Inverness (amb el seu "Loch Ness" i el seu monstre), Elgin, i altra vegada Edimburg.
Com sempre que vaig de vacances a qualsevol lloc, m'agrada relacionar-me i preguntar molt. Arribo a una conclussió (poc científica però contrastada amb moltes preguntes): els escocessos reconèixen que molts dels més grans que confessen que van votar NO al referèndum del setembre del 2014 ara se n'empenedeixen i votarien SI. Una expressió recurrent que em van dir molt: "They regret". Quan han vist com s'anaven aigüalits les promeses del Camenon i la "Devolution" s'anava diluint, van pensar que s'havien equivocat i van votar en conseqüència a les eleccions passades al Parlament Britànic, aconseguint el SNP (Scottish National Party) una majoria absolutament aclaparadora (tots els diputats en joc a Escòcia menys tres, és a dir, 56 dels 59 escons disponibles).
Hem vist molts cotxes amb matrícules amb la bandera escocessa, la Unión Jack brillant per la seva absència, i un sentiment de país molt recuperat, al que cal afegir una extraordinària iniciativa de recuperació del gaèlic a les zones on es parlava tradicionalment (Est i Nord d'Escòcia). A la bellesa indescriptible del paisatge, un dinamisme empresarial i turístic que fa molta patxoca, cal afegir-hi una energia per a recuperar el temps perdut i que fa una enveja molt saludable. Tinc la sensació que ho acabaran aconseguint (amb el permís de la Troika i la Unió Europea).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada