L'anunci de Pedro Sánchez de dilluns en una compareixença sense preguntes en la que després de cinc dies de "reflexió" afirmava que continuava al capdavant del govern espanyol, m'ha semblat una presa de pèl de molta consideració. Una falta de dignitat d'algú a qui tenia en més alta consideració.
Llegia ahir l'article d'en John Carlin a La Vanguardia ("Pedro Sánchez y la oportunitat perdida", 30/04/2024) i no podia estar-hi més d'acord. Escriu: "Creo que Sánchez perdió una oportunidad. Si se hubiera ido el eco de su gesto hubiera dado la vuelta al mundo. Quizá no lo mejor para España o para Catalunya (aunque quién sabe) pero sin duda una pena para la humanidad ". No em sembla que la seva actitud i el protagonisme extrem que ha volgut aconseguir Sánchez amb aquesta operació sigui la millor manera de combatre la crispació ni li fa cap favor a la democràcia. La seva condició de víctima autoproclamada l'acosta perillosament a figures com la de Donald Trump...
Al capdavall tots sabem que hi ha una premsa digital d'extrema dreta que es desqualifica tota sola i que té la credibilitat que té, és a dir, pràcticament cap i també sabem que hi ha una part de la judicatura (no cal citar noms, tots els tenim al cap) que són els hereus d'una classe judicial i d'alts funcionaris que van veure la glòria als darrers anys del franquisme. I tots sabem que hi ha unes clavegueres de l'Estat, molt actives sempre però sobretot durant l'època de Fernández Díaz com a ministre de l'interior, que fan el que calgui per mantenir el status quo (una, grande y libre).
Però malgrat tot, encara que com vinc escrivint en aquest blog, Espanya és una democràcia (molt) imperfecta, hi ha mecanismes de defensa i una gran part de la ciutadania que lluita de forma activa per tal d'anar canviant l'estat de les coses.
Vist doncs en perspectiva desapassionada des de l'anunci de la reflexió presidencial, tot plegat em sembla un cop de teatre d'algú que té més vides que un gat i que obeeix a una estratègia calculada per aconseguir una mena d'entronització perpètua al partit socialista i de passada, fer-li un cop de mà a en Salvador Illa en la campanya presidencial catalana. No tinc clar que el tret no li acabi sortint per la culata. Però d'això en parlaré en un altre article.
Repeteixo, vist en perspectiva, em sembla d'una total falta de coherència i de dignitat. Si diu que vol plegar (i hagués entès els motius, perquè són de pes), doncs que plegui i a més a més, com diu en Carlin, hagués sortit per la porta gran i la història l'hagués recordat com un estadista. Ara el més probable és que la història el recordi com un tafur o com un trampòs, o com a mínim, com un personatge sortit de les pàgines del "Príncep" de Maquiavel.
És una mica el mateix que ha fet l'entrenador del Barça, Xavi Hernández: tots l'haguéssim recordat com un entrenador i una persona de la màxima coherència si a final de temporada hagués plegat com va anunciar (ententent també la pressió mediàtica i social a la que està sotmès un entrenador d'una institució tan particular com el Barça), ara, passi el que passi, el recordarem com un personatge amb una dignitat i uns principis més que qüestionables.
I per acabar, m'agradaria també recordar que un altre gran actor, Carles Puigdemont, va afirmar fa pocs dies en una entrevista amb en Jordi Basté a RAC1 que deixaria la política si no guanyava les eleccions del 12 de maig. Em jugo un pèsol a que no guanyarà les eleccions (tot i que tampoc no ho descarto del tot, vist com està el panorama de radicalisme i de crispació) i que tampoc no deixarà la política. I tan de bo m'hagués de retractar i reconèixer una dignitat i una honestedat de la que avui dubto moltíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada