Avui ha caigut la darrera frontera. I no m'agrada utilizar com a recurs l'estil dels altres, periodistes als que admiro profundament, però en aquest cas tinc tota la justificació moral del món. Ara faré d'Enric Juliana. Els temps estan canviant, i en un món cada vegada més exigent, en el que "Podemos" i "Ciudadanos" són el contrapunt que amenaça el Status Quo dels dos partits dominants, no hi ha marge per les amistats, ni pels dubtes, ni per res de res.
Aquest vespre he vist una imatge més impactant que la d'en Macià Alavedra o la d'en Prenafeta entrant emmanillats en una furgoneta. Aquests dos eren Catalans, personatges de segona pel poder central, per la Castella imperial. La pena del telediario era fàcil de portar, en definitiva, es tractava -i perdonin la gosadia- d'informar que els "polacos" de confiança del Pujol eren presumptament corruptes, i això era molt fàcil i a més a més portava vots, els sumava.
Però avui són figues d'un altre paner. L'ex-amic (i company de farres) Rodrigo Rato ha sortit fa escassos minuts de la seva residència al barri de Salamanca per anar a la seu de la seva empresa com a pas previ de passar la nit a una comissaria. Parafrassejant el grandíssim Quino, l'autor de Mafalda, és "el acabose". I tindria tota la raó del món. L'home més poderós de l'aznarisme la deu haver fet tran grossa, que els seus amics de l'AEAT, els seus col·legues, els de la seva mateixa sang, l'han hagut de deixar caure. Veure un funcionari pressionat el seu cap per fer-lo entrar dins el cotxe és una imatge per a la què no hi ha paraules. És la humiliació en estat pur. És la veritable caiguda dels Déus.
En Rodrigo Rato m'ha causat tanta decepció que se'm fa difícil parlar-ne. Admirava les seves maneres i la seva política. El que no sabia és que darrera les seves paraules hi havia un altre món que no tenia res a veure amb el que predicava. Exactament igual que en el cas de l'ex-president i presumpte corrupte Jordi Pujol Soley.
Rato representa un trencament amb el Status Quo de fa quatre dies. La impunitat dels intocables. Ja no hi ha ningú sagrat. Afortunadament. I això no és degut a que des del PP s'ho creguin, sinó per què electoralment no en tenen més remei.
És el signe dels temps, el que els farà, sí o sí, malgrat l'eterna paciència i "comprensió" dels votants, perdre les eleccions municipals, autonòmiques i generals.
No sé fins on arribarem, però el que és clar és que la regeneració està fent passes de gegant. Encara que sigui a desgrat del PP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada