Un bon amic em va dir fa no gaire dies: "no escriguis més de l'Alicia Sánchez-Camacho que tots sabem com és", però és que de vegades, les indignitats dels nostres representants polítics són tan grans, que cal que es denuncïin per tots els mitjans, des de "Twiter" fins a "Facebook", passant per premsa i blogs.
I aquest és el cas, altra vegada. Ni puc ni vull estar-me'n, senzillament perquè no s´ho mereix. Ja he escrit d'altres vegades en aquest blog que això de les comissions d'investigació em sembla un sucedàni de justícia, una mena de judici paral·lel que no porta enlloc, tot i que si ha de servir per millorar, encara que sigui només una mica, la transparència dels nostres polítics, doncs benvingudes siguin.
El cas que ens ocupa és encara més lleig que el lamentable expectable de la família Pujol, aquell del "Diuen, diuen, diuen". I ho és per tres motius:
1. Com es diu en Castellà: "Miente como una bellaca". És lamentable que una diputada del Parlament de Catalunya i presidenta d'un partit polític, digui tantes mentides i es quedi tan ampla i faci refència al Nou Testament i a les seves conviccions religioses. Perquè la senyora Sánchez-Camacho va mentir descaradament. No pot ser que no ho sabés, i això es va posar en evidència en el "vodevil" en que es va convertir la compareixença de divendres passat.
2. El segon motiu és que una política en actiu no pot haver de donar explicacions al Parlament, máxima institució política del país, d'un tan baix tenor, una conversa de peixeteres (i que em perdonin les peixeteres), estant encara en actiu. La indignitat és que aquesta senyora no hagi presentat la dimissió o que ningú no l'hagi forçat a fer-li presentar (al menys els Pujol són tots al carrer i tots amb problemes amb la justícia). Les properes eleccions l'acabaran de posar al seu lloc, però si tingués dos dits de seny i de respecte pel seu propi partit, hauria d'haver plegat.
3. Com escriu l'Ampar Moliné, la senyora Sánchez fa castellanades en Català i catalanades en Castellà. Per què? Doncs senzillament perquè no té el do de l'oratòria. Algú que diu "namés", que xerra, i xerra, i xerra, sense dir res, que li diu a l'Amorós "Vostè no és clarivident", quan vol dir "clar", que parla del 7 de juliol, i afegeix, sense que vingui a res "per cert, Sant Fermí", denota un tan baix nivell, que ens hauria de fer vergonya col·lectiva.
L'afer de "La Camarga" és tan inconcebible per tot plegat, que s'hauria de demanar una ILP per a fer-la plegar. No per res, només per dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada