Ahir al vespre era a un hotel a Valls i tot sopant fullejava "La Vanguardia" perquè era un d'aquells vespres en els que em venia de gust veure una pel·lícula.
Resulta que una de les que feien, no recordó a quin canal, era una comèdia d'embolics sobre un donant de semen al que se li atribuien més de 150 fills.
Vaig pensar que de vegades als guionistes se'ls en va l'olla perquè és francament complicat fer d'un argument tan cafre una pel·lícula que funcioni.
Però després, llegint més endavant al mateix diari, vaig llegar una noticia breu en que efectivament s'expicava que hi havia un home (tot un senyor mascle) als Estats Units (on si no?) que era donant i a qui se li atribuia la paternitat de més de 175 criatures. Com deia l'anunci televisiu de fa ja molts anys de les vaques que volaven (els més grans ho recordaran): "si ho diu La Vanguardia deu ser veritat".
Home, sóc conscient que aquests afers d'espermes i òvuls estan molt regulats i que hi ha un estricte protocol de confidencialitat que fa pràcticament imposible que la receptora de semen d'un donant pugui arribar a saber mai qui és aquest donant, i molt menys que anys més tard, una futura criatura pugui esbrinar l'origen del seu pare biològic.
Però se'm va acudir que això podria donar peu als "premis anti-Darwin". He escrit en més d'una ocasió en aquest blog sobre els premis Darwin que es concedeixen cada any als Estats Units a una persona que mort de forma estúpida sense descendència.
Els premis anti-Darwin haurien de premiar precisament el contrari, aquella persona que estant viva hagi donat "vida" al màxim número de persones possibles. En aquest cas un premi anti-Darwin com aquest contribuiria a asegurar la pervivència de la nostra espècie: els Sapiens-Sapiens (de vegades).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada