La innata capacitat del Catalans de fer-ho difícil

Jo no sé com acabarà tot aquest merdé que hom anomena "Procés", i la veritat és que tot plegat cada dia em provoca més cansament.

Les darreres declaracions del President de la Generalitat són si més no inoportunes. No puc entendre aquesta incomprensible antropogàfia que tenen els nostres representants, aquest no poder respectar un silenci que permeti fer coses sense estar declarant, contra-declarant, corregint, matitzant i anant endavant i endarrere.

A l'entrevista que li fan a "El Punt Avui", Mas ha estat per primera vegada en el temps que fa que l'escolto fora de to. Per dir-ho en llenguatge col·loquial "ha pixat completament fora de test". Que això ho faci l'Homs, en Duran-Lleida, en Santi Vila, i tants d'altres de l'entorn Convergent ho puc entendre, perquè ja ens hi tenen acostumats i en la majoria dels casos ja no se'ls presta massa atenció.

Però amb en Mas és diferent. S'ha guanyat la credibilitat a pols durant els dos darrers anys (podent estant o no d'acord amb la seva actuació) i ha estat més aviat ponderat. Que a hores d'ara surti, de forma innecessària i extemporània  a insinuar que els seus socis de legislatura no respecten els pactes al 100% (bàsicament perquè Esquerra Republicana va aprovar la compareixença de Mas a la Comissió d'investigació sobre la corrupció, com no podia ser d'altra manera) és quelcom que s'escapa de la meva comprensió.

Què pretén el President? Posar en dubte que hi haurà eleccions? Desconcertar encara més la parròquia que espera votar per veure de veritat a les urnes el suport real de les opcions sobiranistes? No veig per cap cantó la jugada estratègica. No em crec als qui apunten que el que possiblement busca Mas -encara- és arribar a la llista unitària.

No serà que al capdevall la parròquia centralista li ha guanyat definitivament el pols, en aquella estratègia clàssica rajoyiana de "no fer res i ja es morirà sol" i el President ha tirat la tovallola?

Tot és possible, però en qualsevol cas queda una vegada més clar que, sense  unitat i silenci, una tasca tan difícil com la del "dret a decidir", esdevé una tasca no titàtica, sinó impossible.