Les esquerres hispàniques han tingut històricament dues grans característiques que les definit: la primera és una gran capacitat per a dividir-se i la segona una gran incapacitat per a posar-se d'acord. Hi ha només una excepció contemporània, i és el Frente Popular, que es va formar per a concòrrer a les eleccions generals de 1936, i les va guanyar (PSOE, PC, Acción Republicana, Unión Republicana i ERC entre els principals) amb un 56% dels vots.
No deu ser casualitat que ara, les "esquerres a l'esquerra del PSOE" es plantegin tornar-se a unir i que el nom de la coalicció comenci per "Frente". El Frente Amplio. Però en la meva modesta opinió, i estaria disposat a fer apostes, aquesta incapacitat de posar-se d'acord, jo diria que gairebé genètica de les esquerres farà que, a la pràctica, si aconsegueixen vertebrar totes les forces que composen aquest guirigall, no seran a temps d'articular una veritable coalicció amb possibilitats d'obtenir un resultat electoral que pugui ajudar a guanyar les eleccions a les esquerres.
De fet, per a un no iniciat, navegar per auqestes aigües es fa complicat. Hi ha Sumar, que és una plataforma que agrupa a dos partits polítics: Izquierda Unida i Movimiento Sumar. I llavors tenim Podemos, que fins on he pogut saber, no formaria, a dia d'avui part d'aquesta coalicció. Però també hi ha a nivell regional: Comuns, Compromís, Más Madrid, Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, Més per Mallorca i segur que me'n deixo algun.
I llavors hi ha el serial/culebrot Gabriel Rufián, i dic Rufián perquè està molt clar que no es tracta d'Esquerra Republicana de Catalunya, ja que la direcció nacional del partit ha deixat molt clar que no vol saber res del "Frente Amplio". Gabriel Rufián va declarar a diversos mitjans el mes de desembre de 2015, literalment, cito les seves paraules: "En 18 mesos deixaré el meu escó per a tornar a la República Catalana". Suposo que es tractava d'una manera de dir que en 18 mesos Catalunya seria ja independent i que per tant ja podria tornar a casa. Però ni Catalunya és independent, ni ha tornat a casa (de fet va gairebé 10 anys tard), i ni tan sols parla Català al Congrés de Diputats en les seves intervencions.
La decisió d'ERC de qui serà el seu candidat a Madrid, que s'ha de prendre demà diumenge com a dia límit, mereixeria sense dubte un capítol a part. Només hi ha dues opcions: o en Rufián es queda a ERC i per tant abandona la seva idea (i dic seva perquè va ser ell qui, per primera vegada va suggerir un front ample d'esquerres) o es queda a Esquerra i s'ha d'empassar les seves aspiracions.
ERC, un partit amb 95 anys d'història, el partit dels Presidents Macià i Companys, en cap cas repetirà el que va fer al 1936. Aleshores Espanya venia del "Bienio Negro" de les dretes i el President Companys era a la presó. Avui les circumstàncies són diferents (tot i que les "dues Espanyes" són més vives que mai, com ho van ser durant la dècada dels 30 del segle passat).
És possible que d'aquí surti alguna cosa estable? En dubto. D'entrada perquè aquesta impossibilitat, repeteixo, genètica, de posar-se d'acord fa que aquí tothom de l'esquerra es vegui empoderat i capacitat per a liderar un projecte. Podemos va nèixer el 2014, només té 12 anys, i durant aquest temps ha passat de no existir a tenir fins a 45 diputats (2015) a quedar-se amb 5 el 2023. Izquierda Unida, el més longeu, el funda Pablo Iglesias el 1986 de les cendres del Partit Comunista, fa 40 anys, i el 2023 va obtenir 5 diputats (des dels 21 de 1996). Sumar és del 2023, fundat per Yolanda Díaz. Catalunya en Comú es funda el 2016 (Ada Colau).
Els "egos" dels personatges que lideren aquestes forces, les Ada Caolau, Ione Belarra, Yolanda Díaz, Gabriel Rufián, etc. dificulta encara més el lideratge d'aquest "Frente Amplio". I el que penso sincerament és que l'únic que els interessa (també als altres, però a aquests probablement més perquè han fet de la política un "modus vivendi") és obtenir un escó, i quatre anys més de sou públic garantit. L'Ada Colau va dir, com en Rufián, que descartava tornar a la política institucional, ara, que no pot pagar el pis de lloguer, pobreta, explica que fa el pas "pel moment que estem vivint". Literalment, no tenen vergonya.
La credibilitat d'aquestes esquerres és tan baixa, que, segons una enquesta que publica avui "El País", per separat obtinidríem entre 5 i 7 diputats i junts en el "Frente Ampli" entre 15 i 19 diputats (9,5%), que seria un altre fracàs absolut.
Molt haurien de canviar les coses d'aquí al 29 de novembre perquè el "Frente Amplio" fos una opció amb possibilitat de treure una representació que, sumada als vots del PSOE i els nacionalistes catalans i bascos, pogués reeditar una majoria de més de 175 diputats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada