Poc es pot esperar de la trobada de la setmana vinent entre Artur Mas (Ártur, pels nacionalistes espanyols) i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Les declaracions d'ambdues parts pre-estableixen un escenari de fracàs en què cadascuna de les parts proposa línies vermelles que condemnen la trobada al fracàs abans que es produeixi. Segurament els estrategues de cadascuna de les parts ho han ponderat adequadament i juguen el seu joc per raons estratègiques de pes, però tinc la sensació que al ciutadà del carrer (a mi mateix), tot això el comença a esgotar, i té ganes que s'acabi d'una vegada, en un sentit o en un altre.
Els experts en guerra de guerrilles, hàbils arribistes i demagogs de les dues bandes, la Soraya Sáez de Santameria per una banda i Francesc Homs per una altra (a tots dos els haurien de posar esparadrap a la boca i tancar-los en una cel·la a pa i aigua durant un mes -i així de passada s'aprimarien, que els convé molt a tots dos-) estan preparant adequadament el terreny.
És evident aquí que les eines més poderoses estan en mans del Govern espanyol: la clau de la caixa, les eines de propaganda més poderoses, la capacitat d'influència en els dirigents europeus (les patètiques declaracions de François Hollande aquesta setmana davant Felip VI i les de Manuel Valls, (Català de Gràcia), avui són tota una declaració d'intencions).
El joc de declaracions, contra-declaracions, legalitats, il·legalitats, "l'alpiste" que deia Alfonso Guerra (que entenc que és on el Govern espanyol vol acabar arribant: donar quatre engrunes més (un plat de mongetes)), en un marc en el que l'Estat s'aprimi una mica (molt poc) per a donar una mica més (molt poc) a totes, totes les autonomies, no fóra cas que algú es pensés que Catalunya rep un tracte diferencial, és el màxim que es pot esperar dels conductes en marxa.
No hi ha cap dubte que la Llei de Consultes de Catalunya serà impugnada i cautelarment el Tribunal Suprem o el Constitucional en prohibiran l'entrada en vigor. Per tant no hi ha cap dubte que el 9 de novembre no es votarà (faria una gran penitència si m'equivoqués, tipus pujar a peu a Montserrat o similar). Rajoy és un personatge molt més poderós del que hom podria pensar: ha desarticulat totes les xarxes d'enemics que tenia, des d'Esperanza Aguirre, fins a Aznar, passant per Bárcenas, els Populars valencians i tants d'altres. La seva política d'esperar i resistir funciona més bé del que molts es poden pensar.
Només queda una esperança pel procés Català i aquest és la transversalitat i la força del ciutadà del carrer. Moviments com l'Assemblea Nacional, Ómnium Cultural, Súmate i tants d'altres són la veritable força d'aquest procés.
Només podrem votar si una inmensa majoria de Catalans és manté ferma al desànim i es continua movilitzant com a part de la societat civil, aliena en part al que passi en la negociació política. Així s'ha aconseguit en d'altres processos similars.
La força de la simple raó ni allò que sembla de sentit comú no serà suficient per a combatre la "sacrosanta Constitución". Ho deia en Pedro Jota l'altre dia a Catalunya Ràdio: "Sólo reformando la Constitución se puede contemplar un nuevo estatus para Catalunya" (anem arreglats!!!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada