Ja hem matat el pare, com va escriure en Toni Soler diumenge passat a l'Ara. Ja s'ha produït una consternació col·lectiva en la que molts ens hem estripat els vestits i d'aguí hem de buscar la catarsi total per a netejar la nostra consciència i la nostra reputació com a poble.
De l'oasi català de fa uns anys, hem anat obrint els ulls a les nostres misèries i han anat caient patums, la primera la de que els Catalans erem un poble diferent. Ens han començat a pujar els colors quan hem descobert que el 3% no era un soufflé, quan en Fèlix Millet sortia emmanillat del Palau de la Música, quan la Justícia embargava preventivament la seu de Convergència, quan...., quan......Tot fa tanta pudor com a qualsevol altre país del Sud d'Europa.
I quan el pare i referent de molts Catalans de clase mitja i baixa, que s'havien cregut el discurs de la missa setmanal, de la honestetat, de la feina ben feta (aquella que no tenia fronteres, us en recordeu? No fa tants anys) és com tants altres, un vulgar defraudador...no ens en sabem avenir. En paraules de Gregorio Morán, acabem de descubrir que Pujol era "un home amb doble moral". No és res d'excepcional. Fa un parell de setmanes acudiem també mig estupefactes a la detenció de Sarkozi a França i la seva declaració judicial de més de dotze hores, també emmerdat fins a les orelles, tot i la -difícil de creure- presumció d'innocència.
Si això ha de servir per a refundar les bases del país, doncs benvinguda sigui aquesta traïció al col·lectiu dels Catalans. Si això ha de servir per a la refundació definitiva de Convergència Democràtica de Catalunya, enterrant tal vegada fins i tot el nom del partit que va fundar Pujol, doncs benvingut igualment. Si això ha de servir per fer neteja total i definitiva, visca la confessió d'en Pujol.
El gran drama aquí, ho apuntava la Pilar Rahola ahir a "La Vanguardia", és que el "tuf" que feia tot plegat havia estat tapat per molts. Fa vint anys l'hereu Pujol ja es passejava per la Diagonal amb Lamborghini i ja gestionava diners procedents de subvencions europees. I els Catalans tan panxos, mirant cap a un altre cantó. En Morán té raó, hem volgut ser enganyats, ens hem volgut creure un conte que no s'aguantava de cap cantó, que no tenia un argument ni plausible ni divertit.
La indignació ha de ser també per a nosaltres mateixos, com a poble, com a col·lectiu. Hem volgut creure'ns la mentida de forma totalment acrítica. Tots som culpables d'aquesta situació. Tots mereixem una plantufada.
Si això ha de servir per a renéixer haurà pagat la pena. A títol personal però de l'única cosa que estic veritablement content és el que meu pare, que com tants d'altres creia en Jordi Pujol amb fe cega, no hagi hagut de viure tota aquesta merda. Espero que la premsa no arribi al Cel, Vicenç.
Ahir vaig conèixer el seu blog i compartim algunes coses. Durant molts anys he estat lector gairebé compulsiu d´en Gregorio Morán , sobre tot pel seu iconoclasisme. Tot i que de vegades m´irrita és un dels pocs crítics en el panorama català i espanyol. Quan vaig escoltar l´autoinculpació de Jordi Pujol , també vaig pensar en el meu pare , mort fa sis anys. Finalment intueixo que el seu pare era el Sr Vicenç Burgell que durant molts anys va treballar a la industria farmacèutica. El vaig conèixer i en tinc un extraordinari record. Era un Senyor. Vàrem coincidir fa poc més de tres anys en el funeral d´un col.lega d´Olot , el psiquiatra i historiador Jordi Pujiula i passat poc temps un company del seu pare , Pep Matavera , em va dir que havia mort. El felicito pel seu blog que espero compartir i li agraeixo que m´hagi fet evocar moments de serenor i ben fer , entre tantes miseries. Antoni Agustí Martí.
ResponEliminaBenvogut Antoni,
EliminaDisculpi el retard en la resposta, he estat uns dies fora. Ha estat una extraordinària sorpresa rebre el seu comentari. Primer per inesperat, i després perquè m'omple d'orgull el que ha escrit del meu pare. En Vicenç era un home just i savi amb que estava molt unit. M'alegro que coincidim en tants temes en tant poques línies de texte. Si em permet li parlaré a la meva mare del seu comentari i d'aquesta coincidència, segur que estarà molt contenta. Rebi una cordial salutació