La setmana passada un bon amic de Palamós publicava a Facebook una foto de l'últim viatge d'una de les barques mítiques de la flota pesquera palamosina, l'Apolo. Uns dies abans, un altre bon amic també feia el seu darrer viatge amb la Germanor, també mítica, cap a una draçana de la población valenciana de Vinaròs, amb el destí final de ser desguaçades i poder així cobrar les subvencions que la Unió Europea té pressupostades per a disminuir la flota pesquera de la Mediterrània.
Aquestes dues embarcacions formen part del paquet de 5 que aquest 2014 deixaran de sortir a la mar per a pescar per sempre més. Això equival a un 15% de la flota d'arrossegament del poble, i no deixa de ser la confirmació que determinades activitats productives ("extractives" seria un terme més correcte) estan condemnades a la desaparició.
De fet, la flota pesquera catalana ha passat de 1.400 embarcacions el 2003 a menys de 900 el 2013, és a dir, una disminució del 36%. Parlant amb alguns dels meus amics pescadors constato que l'activitat de la pesca d'arrossegament -en termes generals- ha passat de ser un ofici que permetia guanyar-se la vida raonablement bé (o al menys amb dignitat) a ser un negoci que ni tan sols acaba d'assegurar la subsistència.
Les raons són diverses, i no per anunciades, o previsibles, em deixen de provocar un sentiment de tristesa. Per uns amics als que s'obre un escenari futur complicat, per un ofici que està condemnat a una reconversió que serà molt dura o que senzillament deixarà de ser, en benefici de les grans explotacions i de les multinacionals de la pesca, i això no deixa de ser una forma de pèrdua del patrimoni cultural palamosí (i de totes les poblacions costaneres amb flota), d'alguna de les nostres activitats i tradicions més arrelades i en definitiva d'una manera de viure i d'entendre la vida.
Em ve al cap la frase de la cançó: "algo se muere en el alma, cuando un amigo se va", en certa manera, la crónica de la mort anunciada de la flota d'arrossegament, em genera aquest sentiment. Una tradició molt arrelada se'n va perquè els que la practiquen no es poden guanyar la vida. Cert és que amb mirada crítica, els pescadors són els mateixos que menys han cuidat el mar i que n'han provocat una sobreexplotació que ha acabat esdevenint un boomerang per a ells mateixos, però tot i així és un cop molt dur. Entenc el sentiment dels meus amics i comparteixo la seva tristesa i els desitjo la millor de les sorts en el que sigui que decideixin fer en el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada